DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

BUFAR v.
|| 1. Expel·lir amb força l'aire per la boca, vencent la resistència dels llavis closos; cast. soplar. a) intr. Cuidaua's que fos foch, e bufaua en aquella lenya, Llull Felix, pt. vii, c. 6. El pare bufa per apagar la candela, Ruyra Parada 16.—b) tr. Se desinflava la botella! La va bufar perquè rajés bé, Massó Croquis 162.
|| 2. Expel·lir l'aire de l'interior d'un instrument adequat; cast. soplar. Manxas de bufar al foch, Tar. preus 55.
|| 3. intr. Deixar-se sentir el moviment del vent; cast. soplar. Refrescant ab gran força lo bufar de levant, Alegre Transf. 146 bis. Mentre que aquell parlava ab ella, bufà vent de les quatre parts del mon, doc. a. 1412 (Villanueva Viage, xv, 349).
|| 4. Expel·lir enèrgicament l'aire per la boca per expressar gran irritació (Cat., Val., Bal.); cast. bufar. Per cert qu'está que bufa!, Pons Auca 234.
|| 5. Deixar anar ventositats silencioses (Men.).
|| 6. a) Alçar-se el crostaparat d'una paret, enrajolat, etc., a conseqüència de la revinguda del morter, de les humitats o de l'esbraonament de les pedres interiors; cast. abollarse.—b) Alçar-se la part més superficial de la crosta del pa al temps de la cocció (Val., Bal.); cast. levantar.—c) Inflar-se la pell de la taronja, separar-se dels grells (València).
|| 7. Embriagar-se (Val.); cast. achisparse. «Aquest home s'ha bufat» (Cocentaina).
|| 8. Fer bufes la roba; cast. ahuecarse.
|| 9. Dir coses en secret o dissimuladament per induir algú a fer alguna cosa; cast. soplar. Algu los ha bufat a la orella de fer aquella illustre empresa, Lacavalleria Gazoph. Se'n van a bufar a ses oreies de l'amo, Alcover Cont. 379.
|| 10. intr. Fer ufana, fer ostentació de riquesa, de poder, etc.; cast. roncar, blasonar del arnés. També es diu bufar amunt (Mall.), o bufar en caldo gelat (val.).
|| 11. Créixer molt de pressa i amb ufania una planta (Selva del C.).
|| 12. tr. Pendre a un jugador una dama que li pertocava haver menjat i no ho ha fet; cast. soplar.
|| 13. Furtar, pendre dissimuladament una cosa (Aladern Dicc.); cast. guindar, birlar.
    Loc.—a) Bufar i fer ampolles: conseguir una cosa amb facilitat. «Això no és bufar i fer ampolles»: ho diuen d'una cosa difícíl.—b) Treure un caragol bufant: aconseguir fàcilment, per casualitat, una cosa difícil (Mall., Men.). Qu'un homo sápia tant | qu'en cent assuntos que du | tenga sempre per segú | treure el caragol bufant, Penya Poes. 178.—c) Bufar en es brou: V. brou.—d) Bufar a l'ull a algú: desitjar alguna cosa que ell posseeix i procurar prendre-l'hi (Cat.).—e) Estar la cosa que bufa: estar molt malament, en perill imminent de tenir una mala fi (Cat.).—f) Bufar el pebre: esser molt bru de pell (Cat.).—g) Bufar-hi el dimoni (en una cosa): sobrevenir circumstàncies inesperades que desbaraten el bon curs d'una cosa (Mall.).
    Refr.—a) «No hi bufis, que fredes són»: ho diuen a un qui intenta fer una cosa que altri ja ha fet primer (Santanyí).—b) «Bufant bufant fan ampolles»: V. ampolla.—c) «Beure i bufar, no pot anar» (Cat.); «Bufar i xuclar, no va a la par» (Mall.): vol dir que no és possible fer al mateix temps dues coses.—d) «Qui se crema, que buf» (Mall.).—e) «A l'escudella i pitança, bufar-hi és mala criança» (Cat.).
    Fon.: bufá (pir-or., or., occ., bal., alg.); bufáɾ (val.).
    Etim.: de l'arrel buff-, onomatopeia expressadora del soroll que fa l'aire en sortir de la boca quasi closa.