DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CÀSTIG (antigament escrit castich i pronunciat amb l'accent damunt la i). m.
|| 1. Pena imposada a qualcú per corregir-lo o per al manteniment de la disciplina; cast. castigo. Aquell és bo e gran Amich | en qui en res hom no's fadich, | e qui vol pendre done castich, Llull Rim. 289. No volguem que passàs sens algun castich, Pere IV, Cròn. 288. Vulles pendre bon castich, | no fasses brega ab hom rich, Turmeda Amon. 59. Fortifica | tot lo que dich, | y és prou treball, pena y castic | lo comportar-uos, Viudes donz. 795. D'assò's deu fer un scarment y tal castich | qual lo testament Antich | y Sant Tresor | de Nabugodonosor | rey nos declara, Coll dames 831. Fora la porta | del mur antich | per fer castich | d'un orrent cas, Spill 7316. Li faré dar tal disciplina que a ell serà castich e als altres serà exemple, Tirant, c. 84. Havia temut un càstig de Déu, Ruyra Parada 27.
|| 2. Donar càstig: donar molta molèstia (Empordà, Mall.). «Aquesta criatura sempre me dóna càstig».
|| 3. Donar càstig als arbres: tallar-ne molta rama (Tortosa)
|| 4. Càstigs: els sobrecaps, pistoles, gossets i mugrons que es deixen en el cep en podar la vinya (Falset, ap. Griera Tr.).
    Refr.
—«Es primer càstig és es de sa llengua»: vol dir que no convé xerrar massa, perquè les indiscrecions sempre perjudiquen el qui les comet (Men.).
    Fon.: kástik (or., bal.); kastík (val.).
    Etim.: postverbal per castigar. És curiosa la duplicitat en l'accentuació (càstig i castíc). Se veu que la pronunciació antiga era càstic, com ho demostren tots els textos rimats que hem citat; la regressió de I'accent a la primera síl·laba no s'explica fàcilment; podria haver-la determinada l'analogia de fàstic, però l'accentuació d'aquest mot no ha tingut fins ara una explicació gaire satisfactòria.