DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CÒFIA (i sa var. escòfia) f.
|| 1. ant. Barret amb cèrcols de ferro i encoixinat, damunt el qual es posaven els guerrers el capmall o l'elm perquè aquestes peces de ferro no fessin mal al cap; cast. cofia. Lo ferí de le aspase si durament que li telà l'elm e la còfia del fera e si li trencà lo cuyr tro al test, Graal 147.
|| 2. Cobricap lleuger, a manera de gorra, que es subjecta amb una veta davall la barba i que sol formar part de la indumentària dels infantons, de les dones de certes comarques, de les monges d'algunes congregacions, etc.; cast. cofia. Tres còfies de dona de fil d'or, doc. a. 1480 (Aguiló Dicc.). Una scòfia de-dona, de Cambray, guarnida d'or y de seda de grana, doc. a. 1537 (arx. parr. d'Igualada). Una còfia de glassa, ab dos bossins de tafetà vermell, doc. a. 1774 (Aguiló Dicc.). Damunt una espècie-de còfia vermella, Verdaguer Exc. 44. La blanca còfia planxadíssima, Oller Pil. Pr. 208.
    Fon.: kɔ́fiə (pir-or., or.); kɔ́fiɛ (Ll., Gandesa); kɔ́fia (Tortosa, Val.); eskɔ́fia (Val.); əskɔ̞́fiə (Men.); kɔ̞́fi (Mall.); kɔ̞́fiə (Men.).
    Etim.: de cofia, ‘gorra’, mot que apareix en antics glossaris llatins i és usat també per Venantius Fortunatus, bisbe de Poitiers (segle VI). L'origen de cofia, que no sembla mot pròpiament llatí, està encara per descobrir. És interessant d'observar que en el diccionari aràbic atribuït a Ramon Martí apareix escrit en aràbic kūfiya traduït per «capellus» (i en la glossa marginal diu «de lino») (R. Martí Voc. 280); però sembla que tampoc no és paraula pròpiament aràbica, malgrat d'estar estesa per molts de països musulmans (cf. Simonet Glos. 122).