DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CABDELLAR v. tr.
I. || 1. Fer cabdell de fil o corda; cast. ovillar.
|| 2. met. Replegar una cosa sobre ella mateixa; cast. encoger. Prop d'ahont se capdella y descapdella lo contrapàs, Canigó i. Si la sé capdellar en la memoria, Canigó ix. La mar brunzenta descabdellant i cabdellant escuma, Maragall Obres, i, 35. El matador anava dins una llitera tapada, cabdellat pel sofriment, Caselles Mult.128. «El fred ens cabdella» (ens fa anar arrufats, ens arrauleix).
|| 3. refl. o intr. Acopar-se una col fins arribar a fer cabdell; cast. acogollarse, repollar.
|| 4. met. Congriar, acumular continuament (Mall.); cast. amontonar, cundir. Es deutes capdellan interessos, Ignor. 45. «Comprar carn cada dia, saps que cabdella molt, a's cap de s'any» (Mall.).
II. ant.
|| 1. Governar, exercir autoritat; cast. acaudillar, mandar. Dona Sant Esperit consell a la Regina, que capdell lo mon a via de salut, mas hom s'es tant desconegut que no's vol lexar capdellar, Llull Rim. 159. Mossen Joan Ferrandez de Luna capdellava los peons, Pere IV, Cròn. 170.
|| 2. Contenir, aturar autoritàriament d'anar avant o d'executar una acció. Envides lo podien capdellar que no ferís, entro lo compte de Pallars lo va pendre per lo fre, Muntaner Cròn., c. 123. E pensà de capdellar e barafustar los seus, e de fer tornar anrera, id. ibid. 232.
|| 3. refl. Portar-se, regir-se en la pròpia conducta. Que sapia vos com vos cabdelarets d'aqueys seus legats, doc. a. 1325 (Finke Acta Ar. 813).
|| 4. Atreure's qualcú al propi servei, aconseguir agafar-lo per servir-se'n (Martí G. Dicc.).
|| 5. «Enredar a uno, convenciéndole de que le conviene algo, aunque no sea verdad» (Martí G. Dicc.).
    Loc.
—Cabdellar la troca: petar la xerrada (Barc.). Varias parellas arredosadas a l'ombra... hi capdellavan a son pler la troca, Pons Auca 100.
    Fon.: kəbdəʎá (or.); kabdeʎá (occ.); kabdeʎáɾ (val.); kəddəʎá (mall., men.).
    Etim.: derivat de cabdell.