DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CABISCOL o CAPISCOL m.
|| 1. Dignitat eclesiàstica que antigament tenia a son càrrec la direcció del cant en el cor de les catedrals i col·legiates; cast. capiscol, chantre. En aquesta Seu havia XXIV canonges, ecceptat sacrista e artiaca prebost e cabiscol, Llull Blanq. 68, 2. L'ardiacha cuydaua esser elet a bisbe, e lo cabiscol altretal, Llull Felix, pt. vii, c. 1. L'abat de Ripol e'l cabiscol de Barcelona, Boades Feyts 321. En les Actes Capitulars de la Seu de Mallorca del segle XVIII encara apareix sempre capiscol, que en els documents escrits en castellà és traduït per chantre.
|| 2. Cantor que entona les antífones i salms i dóna el to als altres cantors en el cor (Tortosa, Castelló, València, Alacant, Llucmajor); cast. sochantre. Y per los cabiscols capas de domas, doc. a. 1725 (BSAL, xii, 88). Pera mestres els d'escola, els cabiscols pa cantors, Martí G., Tip. mod. i, 20. Fes la veu ben grossa, com el cabiscol de l'esglèsia, Pascual Tirado (BSCC, vi, 334).
|| 3. Capitost (de gent de lletres). El Maligne, al peu del Arbre de la Ciencia, ens esperava pacient desde Adam. Tingauho per entès: es lo capiscol dels sabis, Verdaguer Nerto 7. En aquest significat, capiscol sembla un provençalisme.
|| 4. Polissardo; home o xiquet mal intencionat (Alcoi).
    Fon.: kaβiskɔ̞́ɫ (Tortosa, Morella, Castelló, València, Alcoi, Benidorm, Alacant); kapiskɔ̞́ɫ (Xàtiva); kəpiskɔ̞́ɫ (Llucmajor).
    Sinòn.:— || 1, xantre;— || 2, primatxer.
    Etim.: del llatí caput schŏlae, ‘cap de l'escola (de cantors)’.