DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. CALAR v. tr.
I. || 1. Baixar, passar a un nivell més baix; cast. bajar. Com ell se vaé calar la sanch per la cara, Muntaner Cròn., c. 275. Per les arqueres calarensen tres que foren morts, Pere IV, Cròn. 199. A qui li plau obre y cala lo pont, Trobes V. Maria 196. Farem calar mes la cortina, Somni J. Joan 128. Puiassen en lo alt ayre de on altra vegada torna calar, Alegre Transf.
|| 2. Inclinar, dirigir cap avall; cast. bajar, inclinar. Los caps calant trists se'n tornaren, Spill 14147. Y calant baix los ulls, Alegre Transf. 67. Y perque yo no puch calarme a vosaltres, acostauvos y alçau-vos de puntes per poder-me besar, Alegre Transf. 78.
II. || 1. Tirar dins l'aigua un art de pesca, un ormeig, un escandall, etc.; cast. calar. No es empero gens pauruga en darse al gual ni en calarse l'ascandal, Coll. Dames 726. Una barca pescadora, calant per treure bon peix, Costa Agre terra 162.
|| 2. ant. Abaixar les veles. Tenien per bo que faessen calar..., que si no ueurien-nos de la terra, Jaume I, Cròn. 57. L'armada del Rey... sens calar vela... hi poguera esser entrada, Corbatxo 72. Aturau e calau les veles, Decam., jorn. 5.a, nov. 1.a
|| 3. ant. nàut. Navegar prop de la vorera. E d'Estrangol calarense en Calabria, Muntaner Cròn., c. 105. Acordaren los capitans de calarse al port de Contestinoble, Pere IV, Cròn. 299. Passat lo temps... jo'm calaré en la costa, doc. a. 1452 (BSAL, ix, 333).
|| 4. Tenir una fondària determinada la part submergida del buc d'una nau dins l'aigua; cast. calar. «Aquest llagut cala molt poc». Nostra barca,... esvelta, lleugera, calava dos travessos de dit, Bosch Rec. 322.
|| 5. Tenir una capacitat determinada un recipient de líquids. Una tona qui pot calar VII sestés, doc. any 1432 (ap. Aguiló Dicc.).
III. || 1. Penetrar un líquid dins un cos; cast. calar. a) refl. «Lo paller se curulla amb bolló perquè no s'hi cali l'aigua» (Ll.).—b) tr. «L'aigua cala la paret». La freda pluja... degota en pau de la teulada, calant la terra assaonada, Ferrà Rosada 14.
|| 2. Descobrir; veure o comprendre una cosa que estava amagada o que era difícil de conèixer; cast. calar. Ho va pensar bé i va calar lo que més li convenia, Pascual Tirado (BSCC, v, 273).«A aquest home ja l'he calat» (he descobert les seves intencions o la seva manera d'esser).
|| 3. Tenir calat algú: tenir-lo en observació, vigilar-lo per evitar la seva acció, per fer-li mal, etc. (Segarra, Urgell). «El mestre em té calat»: el mestre em du de cap de llista, em vol mal, m'avorreix.
IV. || 1. Aplicar, posar a un lloc determinat; cast. poner, meter. «Per què t'has calat la gorra?»«Han calat tots els plats dins l'armari» (Cat., Bal.). «L'amo En Nofre, ¿com no em dau | un poc de tabac en coca | per calar-me'l dins sa boca, | que tenc es molí qui em rau?» (cançó pop. menorquina). a) Calar foc: encendre amb gran flamarada; cast. pegar (fuego). «Han calat foc al bosc». «Avui calarem foc al forn». Se calà foc a un depòsit de palla, Aurora 227. Les cobrírem de troncalla... i ens preparàrem a calar-hi foc, Ruyra Parada 37.—b) Pegar, donar un cop violent (Mall., Men.); cast. pegar. «Mira que et calaré una clotellada!»
|| 2. v. pron. Menjar-se, engolir (Les Garrigues, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Mall., Men.); cast. zamparse. «Se cala el pa que és un gust» (Borges del C.). «Em calaré un plat de sopes» (Granyena). «S'ha calat un bon plat de carn» (Valls). Com se'n calàs una gran tassa, ell begué'n massa, Spill 1550. Agafar aquella escudelleta de brou i calarlase tota amb una tímbola, Alcover Rond. vii, 30. «Noi, com calava!»: com menjava! (Montblanc).
|| 3. Empassar-se, creure una mentida (Tarr., Val.); cast. tragarse. Pero el papà se creu que jo m'ho cale. Vol enganyar-me i sóc jo qui l'enganya, M. Thous Llorens (Qaula, 1928, n.o 4).
|| 4. refl. Posar-se, començar a fer una cosa (or., bal.); cast. ponerse, echar. «Ens hem calat a jaure davall un arbre» (Lluçanès, Camp de Tarr.). «Tot amb u es calà a fer un tro» (Eiv.). Me vaig calar a corre, Genís Narr. 206. Tothom se calà a riure, i elles més empegueídes, Alcover Rond. vii, 36.
|| 5. Atabacar (Menorca); cast. burlar, chasquear. «M'has ben calat, aquesta vegada!» (Ciutadella).
V. Treure fils o fer forats en una roba per al seu adornament; cast. calar.
    Fon.: kəlá (pir-or., or., bal.); kalá (occ.); kaláɾ (val.); сəlá (Palma, Manacor, Pollença).
    Sinòn.:—I, abaixar.—III. || 1, abeurar; || 2, afinar.—IV. || 1, 2, 4, 5: clavar, fotre, envelar, envergar, entimar.
    Etim.: del llatí chalāre (<gr. χαλᾶν), ‘abaixar’.

2. CALAR v., forma ant.:
V. callar.

3. CALAR
|| 1. adj. Pedra calar: pedra calcinosa (Pla de Barc., Maestr.); cast. piedra calar. Pedra calar, sens mans tallada, Spill 13904. A la Ribera d'Ebre es diu pedra de calar. Per cadira buscavem una pedra de calà, Serres Poes. 42.
|| 2. m. Terreny o lloc calcinós (St. Feliu de Llobregat); cast. calar.
    Etim.: probablement del castellà calar, mat. sign.