DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CALLAR (ant. escrit també calar i caylar). v.: cast. callar.
|| 1. Estar en silenci. a) intr. Qui'l uolien fer calar, Hom. Org. E nos dixem-los que calassen, Jaume I, Cròn. 68. Encontrarense l'amic e l'amat e callaren lurs boques, e lurs ulls... plotaren, Llull Blanq. 80. Hom qui no sap ben caylar no sap be parlar, Jahuda Prov. 13. Guardant en terra, callà que no dix res, Metge Somni ii. La vostra lengua jamés calla, Viudes Donz. 805. Les ones callen, reposa tot, Costa Trad. fant. 25.—b) refl. No sabia què digués... e axi callarensen, Muntaner Cròn., c. 132. Era estat fet manament... que d'aquelles coses se callassen e no parlassen pus avant, Epist. Pere 110.
|| 2. tr. Passar en silenci una cosa; deixar-se de manifestar-la. Contraria cosa es a nedea de cor callar veritat, Llull Blanq., c. 74. Axi que no calls nengun peccat, Eximenis Conf. 2. Lo que ja no puch cobrir ni callar, Proc. Olives 178. El pensament que son espòs li calla, Alcover Poem. Bíbl. 26.
    Loc.—a) Calla!: ho diuen per cridar l'atenció de qualcú sobre una cosa que ocorre sobtadament. Calla! ara que hi pens..., Roq. 1.—b) Vols callar!: ho diuen per rebutjar una suposició que un altre fa. Dispensi'm, eh?—Vol callar..., Pons Auca 84.—c) Fer i callar: obrar calladament vencent els obstacles sense soroll ni violències. Es d'aquells que fan y callan; | envant sempre; y maldement | pareix que fa poca via, | tota la feyna li ret, Penya Poes. 186. També es diu callar i fer la seva.—d) Un bon callar: l'acte de callar per prudència. Tocar a qualcú un bon callar: esser-li convenient callar sobre un assumpte determinat, perquè té culpa o no està autoritzat per parlar. Qu'en ses modes, també a voltros vos pertoca un bon callà, Ignor. 21.—e) Que callets!: se diu per fer callar a les criatures o nois que tenen comprensió (Aguiló Dicc.). V. cacallets.
    Refr.—a) «Qui calla, ho diu tot» (Mall., Men.).—b) «Qui calla, no diu res» (val., bal.).—c) «Val més callar que mal contestar» (Manacor); «Val més callar que amb bèsties parlar» (Urgell, Segarra); «Val més callar que amb bèsties conversar» (Mall.); «Val més callar que no amb burros parlar» (Palma).—d) «El callar és com a sucre» (Mall.).—e) «No fa massa ni fa poc el qui calla i fa el seu joc» (Cat.).—f) «Oir, veure i callar, fortes coses són d'obrar» (Manresa). «Més fa el qui calla, que el qui sua i ralla» (Mall.).—g) «Qui no sap callar ses faltes, mal callarà les dels altres» (Manresa); «Si no calles lo que fas, si te dic res també ho diràs» (Mall.).—h) «Qui no sap callar, no sap parlar» (Manresa).—i) «Nou i dona, la que calla és bona» (Manresa); «La pera i la dona, la que calla és bona» (ibid.).—j) «Temps de callar i temps de parlar»: vol dir que cada cosa vol el seu temps apropiat (Val.).—l) «Mai te sabrà greu haver callat» (Mall.); «De callar, un mai se'n repenedeix» (Men.).—m) «Qui calla, otorga» (Spill 10432); «Qui calla, atorga; i qui atorga, queda penjat» (Marroig Refr.); «Qui calla, hi consent» (Mall.).—n) «Si vols fer callar un home, dóna-li diners» (Olot).—o) «Déu parla per qui calla» (Mall.).—p) «Jo que calle i no dic res, estic més mal que tots els tres» (Val., Alcoi).—q) «Calla i callaré, que a tots convé» (Cat.); «Calla i callaré; si no, diràs i diré» (Mall.).—r) «Bé està dit al callar Sanxo» (Cons. casada, 145).—s) «Qui té més que callar, més enraona» (Cat.).—t) «Calla, llengua, que el ventre no ho sap»: ho diuen quan algú demana a un altre què ha menjat (Ripoll).
    Fon.: kəʎá (pir-or., or., bal.); kaʎá (occ.); kaʎáɾ (val.); сəʎá (Palma, Manacor).
    Etim.: del llatí vg. *callāre (<gr. χαλᾶν) ‘baixar’. El significat primitiu de callar era, doncs. ‘baixar la veu’.