DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CANALLA f.
|| 1. Multitud de cans (Ll.); cast. perrería.
|| 2. Gent vil, d'ínfima vàlua moral: cast. canalla. Muller marit e la sor a son frare | separant-los per canalla seruir, Anònim del segle XV (Cançon. Univ. 250). Per despreci a la canalla, ni cota portava el vell, Ruiz Poes. 12.
|| 3. m. Home vil, d'ínfima vàlua moral; cast. canalla. Si no has estat tu, ha sigut aquell canalla, que s'ha ficat a casa nostra pel balcó, Vilanova Obres, xi, 30. a) usat com a adj.: Que expressa vilesa, ínfima vàlua moral. Un humor angulós... va resseguint els versos amb un rictus tenaç, eruditament canalla, Espriu Cançons 13.
|| 4. Mainada, conjunt d'infants (or., occ.); cast. chiquillería, gente menuda. Fou moda entre la canalla del poble jugar a fer la tomia, Víct. Cat., Ombr. 47. Y'ls dó molta canaya [sic] y llargues alegries, Girbal Pere Llarch 94.
|| 5. Infant (or.); cast. chiquillo, criatura. Se me tirà als brassos, somicant com una canalla, Vilanova Obres, ix, 225.
    Refr.—a) «Canalla naixem i canalla tornem» (Rubí).—b) «A la canalla, val més haver-los de dir xo que arri»: vol dir que convé que els infants es belluguin molt, encara que arribin a molestar amb llur moviment (Cat.).—c) «Baralles de canalla, foc de palla» (Manresa).—d) «Qui tracta amb canalla, cagat ne surt» (Segarra, Urgel).
    Fon.: kənáʎə (pir-or., or., bal.); kanáʎa (Ribagorça, Tortosa, Val., Alg.); kanáʎɛ (Ll., Gandesa); kənáјə (St. Joan les A., Campdevànol, Ripoll, Bagà, Pobla de L., Gòsol, St. Feliu de P., Torelló, Pineda).
    Etim.: del llatí canalĭa, mat. sign. || 1.