DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CANSAR v.
|| 1. refl. (i ant. intr.) Cessar, aturar-se d'una acció; cast. cesar, parar, cansar (ant.). Se mès en rendo en mar, e féu la via del cap de les Corones, e puix no cansà entrò fo a Brandis, Muntaner Cròn., c. 106. Nunqua'm cansaré de aduocar e ajudar a Adam, Villena Vita Chr., c. 15. Ni's cansen de ferse les cares febrides, Viudes Donz. 252.
|| 2. a) refl. Perdre forces per l'excés d'activitat; cast. cansarse. O, religiós qui't canses de poc treball, Villena Vita Chr., c. 54.—b) tr. Privar de forces o fer disminuir les forces d'algú per excés d'activitat; cast. cansar. Y en veure que'l córrer la cansa y atalla, Viudes Donz. 147.
|| 3. a) refl. Molestar-se de la duració excessiva d'una cosa; cast. cansarse. Els companys se cansarien d'esperar-me, Ruyra Parada 20.—b) tr. Molestar per la duració excessiva d'una cosa; cast. cansar. «Tant de seure i no fer res, arriba a cansar-me».
    Fon.: kənsá (or., bal.); kansá (occ.); kansáɾ (val.).
    Sinòn.:— || 2, fatigar, enutjar, ant. ujar.
    Etim.: del llatí campsare, mot mariner que significava ‘girar, doblegar un cap navegant’, ‘desviar-se de la ruta’, i que després degué significar ‘cessar d'anar (per un camí)’, ‘cessar de fer (una cosa)’. Aquest origen, proposat per Spitzer i raonat per Corominas DECast, i, 637, sembla molt preferible a l'ètim llatí quassare, ‘trencar’, que havia estat admès per Diez, Meyer-Lübke i Malkiel, però que no era acceptable fonèticament a causa de la inserció de la n (encara que Malkiel l'explicava per un creuament de quassare amb campsare). El que fa més probable l'ètim campsare és el predomini de l'ús intransitiu del verb cansar en castellà antic.