DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCATCANTAR cast. cantar.
I. v.
|| 1. Proferir sons amb inflexions musicals o modulacions melodioses de la veu. Tota la gent de Palerm anava cantant e ballant, Muntaner Cròn., c. 97. Cantar missa: celebrar missa solemne, donant entonació musical a certs passatges. No't confiys en prelat qui souent no canta missa, Llull Mil Prov., c. 2.
|| 2. Celebrar en vers. Vull cantar la llegenda d'amor pura, Costa Agre terra 7.
|| 3. Emetre llur veu o soroll característic els animals, especialment els ocells. Mils canta lo gall en l'alba, que maluat clergue luxurios e auar en l'esgleya, Llull Felix, pt. vi, c. 2.
|| 4. Dir una cosa en veu alta perquè ho senti un conjunt de persones. Especialment, manifestar els preus de coses a subhastar o a vendre, els punts que té un jugador de cartes, etc. Observant que s'havia equivocat, li cantà'ls preus altra volta, Pons Auca 109. Cantar un vint, o cantar les quaranta: declarar als jugadors que es té un vint o un quaranta, això és, la reunió d'un rei amb un cavall o amb una sota de pal que és o no és trumfo.
|| 5. Declarar, dir coses que a qualcú convenia que es tinguessin secretes. «El vaig fer cantar i em va explicar tot el que havia passat a casa seva». Dexaume primer parlar ab ella, e segons ella cantarà, axí li respondré, Tirant, c. 210. Puix per sa part la sentencia canta, Somni J. Joan 3081. Ses Ordenances canten ben llampant, Ignor. 3. Volien fer-lo cantar, volien fer-li vomitar de totes passades el secret, Víct. Cat., Ombr. 40.
|| 6. nàut. Fer un crit de tant en tant, un dels homes que estiren una corda, per assenyalar el moment en què han de pegar junts l'estirada (Barc.). També es diu salomar.
|| 7. iròn. Plorar. «Mira que si t'arrib, et faré cantar» (Men.).
|| 8. met. Fer cert soroll característic una cosa inanimada, en moure's o en sofrir l'acció d'una altra cosa. «El pa canta» quan és molt dur i cruix en rosegar-lo. Un bocell o quadernal de cilindre o de patent canta quan fa un soroll produït pel frec dels cilindres de la politja amb el pern. Una bota de vi o d'altre líquid, canta quan li peguen amb el puny, si no és gaire plena (Vilafr. del P.).
|| 9. Pudir, el peix estantís.
II. m. Cançó, conjunt de frases pronunciades amb modulacions melodioses de la veu. Dehien cantars desonests, Llull Felix, pt. vii, c. 5. Dauen vana gloria en lurs cantars, Eximplis, i, 98. Jo no'm maravell de vostra pintura ni de la tenor del vostre cantar, Proc. Olives 26. Si el teu cantar se pert, el cor n'ama el ressò, Salvà Poes. 134. El Cantar: una diada fixa que tenen els pobles per la Quaresma, en què acuden els rectors dels pobles veïns i s'ajuden mútuament a oir les confessions pasquals (Vallès).
Loc.—a) Cantar com un rossinyol, o com una calàndria, o com un serafí: cantar molt bé. Irònicament es diu cantar com un serafí d'aigüera, per dir cantar molt malament (Llofriu).—b) Cantar victòria: gloriar-se d'haver oblingut el que es desitjava.—c) Cantar-les, o cantar clar, o cantar-les clares, o cantar la canya, o cantar una lletra, o cantar la cartilla, o cantar les quaranta, o cantar-ne quatre, o cantar Santa Clara, o cantar la lliçó clara. parlar molt clar per censurar, reprendre o ofendre algú, sense anar-hi amb pal·liatius. Prou les hi vaig cantar com li calia, | i ell de tot s'anà fent el desentès, Sagarra Caçador 141.—d) Cantar els goigs de Sant Prim: passar-ho molt prim, tenir molt pocs recursos per a viure (or.).—e) Es frare no canta: ho diuen per significar falta de diners (Mall.).—f) Durar o tardar un cantar de Sant Aniol: durar o trigar molt (Alt Empordà, Garrotxa).—g) No poder sentir cantar el cucut per la primavera: haver se mort. «Aquest gat sí que no sentirà pas cantar el cucut per la primavera» (Olot).—h) Fer alguna cosa cantant i xiulant: fer la tranquil·lament, sense mirar-s'hi ni preocupar-se'n gaire (Empordà).—i) No cantar-ne gall ni gallina, d'algú o d'alguna cosa: haver-se acabat i no quedar-ne gens ni mica.—j) Cantar la gallina: confessar un fracàs. S'ha perdut, i per no cridar i cantar la gallina, capaç serà de matar-se, Valor Narr. 28.
Refr.—a) «Qui canta, sos mals espanta»; «Cantant cantant, les penes se'n van».—b) «Qui canta sense to, no té es cap bo» (Men.).—c) «Qui canta a la taula i al llit, no té el seny complit» (Maestrat); «Qui canta a taula i xiula a llit, no té el seny gaire eixorit» (Olot); «Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny gaire complit» (Segarra, Urgell); «Qui canta a sa taula i siula en es llit, no té es seny complit» (Men.); «Qui canta a sa taula i pixa en es llit, no té s'enteniment complit» (Mall.); «Qui canta quan pasta i quan feny, no té son seny» (Palma).—d) «Cantin papers i mentin barbes»: vol dir que els documents o testimonis objectius tenen més força que les afirmacions o negacions personals (Mall., Men.).—e) «Cantant les veritats es perden les amistats».—f) «Bé canta na Marta després de farta»: vol dir que qui no pot menjar no té humor ni ganes de treballar (Mall.). Quant es farta y plena... sens dupte veureu que be canta Marta, Proc. Olives 2056. També hi ha el refrany que diu: «Fa mal cantar amb so ventre buit» (Mall.).—g) «Quan canta el gall a deshora, pluja a la vora» (Conca de Tremp).—h) «Cada gall canta bé en son galliner».—i) «Dos galls a un galliner no canten bé».—j) «A on hi ha gall no hi canten gallines» (Mall., Men.).—l) «Els diners dels capellans, cantant vénen i cantant se'n van».—m) «Un diner perquè canti i un diner perquè calli»: ho diuen dels qui demanen coses contradictòries.
Fon.: kəntá (pir-or., or., bal.); kantá (occ., alg.); kantáɾ (val.); сəntá (Palma, Manacor, Pollença).
Conjug.—El verb cantar és el que hem pres per model de la primera conjugació regular dels verbs catalans. En el paradigma d'aquesta pàgina donam la flexió de cantar en la llengua antiga, i en el de les pàgines 928-929 donam la flexió dialectal moderna del mateix verb.
Les formes admeses en el català literari modern són: Gerundi: cantant;—Part. pass.: cantat;—Pres. d'indic.: cant o canto, cantes, canta, cantam o cantem, cantau o canteu, canten;—Pret. imperf. d'indic.: cantava, cantaves, cantava, cantàvem, cantàveu, cantaven;—Perfet simple: cantí, cantares, cantà, cantàrem, cantàreu, cantaren;—Futur.: cantaré, cantaràs, cantarà, cantarem, cantareu, cantaran;—Condicional: cantaria, cantaries, cantaria, cantaríem, cantaríeu, cantarien;—Pres de subj.: canti, cantis, canti, cantem, canteu, cantin;—Optatiu: cantàs o cantés, cantassis o cantessis, cantàs o cantés, cantàssim o cantéssim, cantàssiu o cantéssiu, cantassin o cantessin;—Imperatiu: canta, cantau o canteu.
Etim.: del llatí cantāre, mat. sign. I.