DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinōnims  CIT  TERMCAT

1. CANTERA f.
Pedra grossa (val., mall.); cast. pedrejķn. Hun turch li llanįā vna gran cantera, Tirant, c. 145. Son stats nafrats de canteres o teules que tirauen, doc. any 1505 (BSAL, viii, 114).
    Etim.: la mateixa de cantal, amb diferent sufix.

2. CANTERA f.
Ganes de cantar. Primer se li acaben les canįons que la cantera, Girbal Oratjol 113.
    Fon.: kəntéɾə (Olot, Amer, Llofriu, St. Feliu de G., Vic, Barc., Reus, Mall., Men., Eiv.); kantéɾɛ (Organyā).

1. CĀNTERA f.
Espčcie de cānter que té dues anses i un coll (Tremp, Camp de Tarr.); cast. cántaro. Hajen cānteres o vexellets de terra o de fusta plens d'aygue, Eximenis Crestiā, XII, c. 310. Una cāntara d'aram, doc. any 1590 (arx. de Valls).
    Fon.: kántéɾɛ (Tremp); kántəɾə (Tarr., Reus).
    Etim.: feminitzaciķ de cānter.

2.   CĀNTERA f.
Peix de la família dels espārids, Cantharus vulgaris; cast. cántaro. Salpa, cāntera, doc. a. 1324 (Archivo, i, 366). Liura de morruda, cāntera, mōllera. doc. a. 1361 (Rotger Hist. Pollensa, I, apčnd. xxix).
    Etim.: del llatí canthărus, mat. sign.