Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. carena
veure  2. carena
veure  3. carena
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. CARENA f.
I. || 1. Peça o conjunt de peces en línia recta, que van de proa a popa i formen la part inferior d'una barca o nau, a la qual amorren i en la qual se sostenen les costelles; cast. quilla. Feu donar tants grans llats el leny que tota la carena mostrava vers la mar, Desclot Cròn., c. 157. Quant haura en pla [la nau], e quant haura en sentina, e quant obrira, e quant haura per carena, Consolat, c. 47. Dors es aquella cosa la qual es axí com a ceba o a carena de barcha, Cauliach, Coll., ll. 1, d. 2a, c. 3. Mostrar carena: posar-se les embarcacions tombades de costat, en haver-les d'adobar per l'obra viva. Ornaren XXVII naus... e a la entrada de la quaresma ne trameteren quatre... faent demostracio que volien alli adobar e mostrar carena, Tirant, c. 84. Y axí forçat, mostra carena o prest trabuca, Somni J. Joan 1150.
|| 2. Adob o reparació del buc d'una embarcació, especialment l'acte de repassar i calafatar totes les juntes del vaixell, tant de proa com de popa, de les bandes i de coberta; cast. carena. Fer aquesta operació es diu fer una carena o donar carena (or., bal.).
II. En general, porció d'un cos que s'eleva longitudinalment més que la superfície de la qual forma part o a la qual està adherida; cast. arista. Al damunt mateix de la carena del nas, Vilanova Obres, vii, 57. Una paret que, en lloch d'esser plana demunt, acaba en dues cares que fan carena, lo mateix d'una esquena d'ase, Alcover Rond. i, 5. Especialment:
|| 1. La part superior d'una muntanya de perfil aproximadament horitzontal, allà on s'uneixen dues vessants (or., occ.); cast. cresta. En un pradell, al cim de la carena, Canigó ii. Jo era l'altitud de la carena, Maragall Enllà 12.
|| 2. Filera de teules o lloses cobertores, posades horitzontalment a la part més alta de la teulada o del llosat per cobrir en tota sa longitud l'aresta d'unió dels dos aiguavessos (Cerdanya, Pla d'Urgell, Segarra, València, Mallorca); cast. caballete.
|| 3. Filada de pedres que ocupa la part superior d'una paret i acaba en aresta viva, formant dues vessants; cast. cresta.
|| 4. Cresta o munt llarguer de terra situat entre dos solcs d'un hort o terra conradissa (Puigcerdà, Solsona, Val., Mall., Men.); cast. loba, mellón, caballón.
|| 5. La part superior, a dues vessants, d'un paller de base llarguera (Mall.) o de una garbera de cànem (Castelló).
|| 6. La part anterior i més ossosa de la cama (Pobla de la L., Vilassar, Barc., Pla d'Urgell).
    Loc.

Fer veure carena a algú: atropellar-lo o confondre'l amb raons i arguments (Mall.).
    Fon.:
kəɾέnə (pir-or., or.); kaɾéne (Ll., Pla d'Urgell); kaɾéna (Andorra, Tortosa, Cast., Val., Al.); kəɾə́nə (Mall., Ciutadella); kəɾέnɛ (Maó).
    Var. form.:
ant. querena (Pere IV, Cròn. 343); dial. crena (Bosch Rec. 168).
    Etim.:
del llatí *carīna, mat. sign. I. En l'evolució fonètica normal hauria resultat en català carina, perquè el mot llatí té la i llarga. Meyer-Lübke, REW 1693, explica la e de les formes romàniques (ital. i esp. carena, fr. carène) dient que són preses del llenguatge de Gènova i de la costa de Ligúria, on el canvi de ī en e és normal. Corominas DECast, i, 683, no gosa admetre el genovesisme d'un mot tan antic en català, i prefereix suposar una forma *carena existent ja en el llatí itàlic.

2. CARENA f.
Cadàver dessecat (Lacavalleria Gazoph.). «Vós me apareixeu una carena, tant magre vós estau» (id. ibid.).

3. CARENA f.,
pronúncia algueresa, per cadena. Antén achesas ramóls de carenas, rondalla d'Alguer (Arch. Glott. It., ix, 317).