DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. CARREGADOR m.
Qui es dedica a carregar (barques, carros, cistells, etc.); cast. cargador.

2. CARREGADOR m.
|| 1. Lloc on es carrega alguna cosa; cast. cargadero. Especialment: a) Lloc a la vorera de mar o d'un riu, apropiat per a carregar-hi les barques. Se degen leuar los lenys o barques dels dits carregadors et star en qualque loch de la Ribera los plaurà, doc. a. 1341 (BABL, xi, 424). Vingué una fragata o bergantí de moros al carragador, doc. any 1533 (Entrev. Eiv. 4).—b) Lloc del bosc on pot anar el carro a carregar de llenya o de carbó (Cat., Bal.). Treure es carbó a carregador: treure'l a lloc on puguen carregar el carro (Eiv.). Dur a carregador: dur una cosa al punt en què es pot aprofitar. Esperem que s'element oficial se desteixín per dur a carregador dues o tres dotzenes d'expositós, Roq. 22.—c) Pla on escampen els metalls i els fan nets, i on després els carreguen per portar-los a la manufactura; cast. echadero (Un Mall. Dicc.).
|| 2. Instrument que serveix per carregar qualque cosa. Especialment: a) Garrot que posen davall els sacs d'oliva per facilitar l'operació de carregar-los damunt la bístia (Mall.).—b) Conjunt de dues barres de fusta paral·leles i unides per algunes barretes de ferro, que es posa a manera d'escala des d'en terra fins al carro i serveix per carregar bótes (Mall.).—c) Instrument de fusta amb què es carregaven els canons d'artilleria. A de regonexer lo flasco, y veurer si fa carrega justa, y si va be de la molla del canó del carregador, Moradell Prel. 26.
    Fon.: kərəɣəðó (pir-or., or., bal.); kareɣaðó (occ.); kareɣaóɾ (val.); karagaɾó (alg.).

3. CARREGADOR, -ORA adj.
Que es pot carregar o s'ha de carregar.