DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

CASA f.: cast. casa.
I. || 1.       Edifici destinat a habitació humana. Qui ben tanca sa casa o son castell e i laxa un trauc on entran los laires e rauben lo castel e la maisó, Hom. Org. 5. Cant lo saluador del món nasch d'eyla, no hauia casa en què infantàs, Llull Gentil 199. Anant de casa en casa demanant posada, Villena Vita Chr., c. 64. Casa de la vila: l'edifici on un Ajuntament celebra les sessions i despatxa els assumptes administratius. Casa de despesa: edifici o part d'edifici, l'estadà del qual admet hostes. Casa de camp: edifici situat fora d'un nucli de població. Casa solana: la que habiten els masovers i treballadors del camp (Aguiló Dicc.). Casa de parell: masia que pot conrar-se amb dos bous (Empordà). Casa de cap de jou: masia que pot conreuar-se amb un sol bou (Empordà). Casa de comerç: edifici on està instal·lat un despatx de mercaderies; per extensió, la mateixa empresa individual o col·lectiva que exerceix el comerç o la indústria. Ses cases: edifici en el camp, on habiten els amos i missatges i que sol tenir adherits altres cossos de edifici destinats a estables, tafona i altres dependències de la possessió (Mall., Men.).
|| 2. absol. L'edifici o departament d'edifici que ocupa qualcú amb la seva família. E quan uim que el no y daua altre recapte, anam-nos-en a casa, Jaume I, Cròn. 152. E quant los vells fluxen, lavors elles tiren | a casa lo moble, la roba y diners, Proc. olives 318. Tants de reclams de tota mena que tinc a casa!, Ruyra Parada 13. És un home que es diu Tià, veí de casa, Ruyra Parada 28. Esser tots de casa: esser tots de la família, no haver-hi estranys. Pa de casa: pa elaborat a les cases particulars, no comprat a la fleca. Sa casa: la casa pròpia (Mall., Men.): «Bon dia, senyor rector: | de sa casa vénc tot dret | perquè me dón es billet, | fent bona confessió» (cançó pop. Llucmajor). Roba (o altra cosa) d'anar per casa: roba o altra cosa senzilla, per a l'ús privat, sense ostentació.
|| 3. Lloc abrigat on viuen certs animals o on es guarda alguna cosa. Casa d'abelles: rusc (Men., Eiv.). Unum par bovum et quinquaginta cases apium sive abeyas, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 168). E des puys ab açò untes bé les cases de les abelles, jamés se'n volran anar d'aquelles cases, Macer Erbes. Una casa de abeles, doc. segle XIV (arx. de Montblanc). Casa de neu: espècie de pou on en l'hivern es recollia la neu per guardar-la per a l'estiu (Mall.). Cada hu de los qui tenen casa de neu en los districtes de exas viles, doc. a. 1696 (BSAL, viii, 338). Casa del cargol, de la tortuga, etc.: la seva closca (Fabra Dicc. Gen.).
|| 4. Família; conjunt de gent que habita un mateix edifici o que està emparentada. Casa bona: família rica. Casa mitjana: ni rica ni pobra (Rib. d'Ebre). Era en càrrec de mantenir la gran casa e la gran almoyna que son pare feya, Llull Blanq. 1. Es honor e exaltament del senyor rey e del senyor infant e de la casa d'Aragó, doc. a. 1325 (Capmany Mem. ii, 87). Solament era senyor d'una casa baxa, Curial, i, 1. Morí en la batalla Roger de Normandia, home de gran casa e singular cavaller, Turell Rec. 44. Axí sta ell ab tota sa casa en dita possessió, doc. a. 1485 (BSAL, x, 26). Si a casa seva fossen richs, Pons Auca 9. Per no comprometre la casa, Vilanova Obres, xi, 73. Encara que haguessen nascut a casa que pot, Roq. 4. Al servei de la casa d'Abraham, Alcover Poem. bíbl. 23.
II. || 1. Cambra o departament d'un edifici; cast. cuarto, departamento. En la pus alta casa del alberch, doc. segle XIV (arx. parr. Sta. Col. de Q.). En les finestres de la casa o sala que novament és stada feta en lo reyal vell, doc. a. 1446 (Arx. Gral. R. Val.). Entram en la casa del blat, en la qual trobam les coses següents, doc. a. 1461 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Sa casa de davant: la part interior d'una casa de pagès, situada sota l'aiguavés de davant (Mall.). Sa casa de darrera: la part interior d'una casa de pagès situada sota l'aiguavés de darrera (Mall.). El significat de ‘cambra’ aplicat a casa s'usa avui a Eivissa: casa de dormir = ‘dormitori’ (Eiv.); casa d'es blat=‘cambra on guarden el blat’ (Eiv.). Casa santa: (ant.) l'església del Sant Sepulcre de Jerusalem. De passar a la casa sancta de Hierusalem, Tirant, c. 2. Casa santa: el monument del Dijous Sant (Mall., Men.). Casa calenta: (ant.) cambra on es prenien banys calents, en els balnearis morescs. Fonch feta una porta nova per a obs de la casa calenta del dit bany, doc. a. 1448 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 2. Cadascun dels departaments, generalment quadrangulars, en què apareix dividida una superfície; cast. casilla. Especialment: a) Cadascun dels departaments en què es considera dividit el Zodíac. La mala planeta de Saturnus serà en la segona casa del signe de Àries, Turmeda Prof., decl. IX. La sua casa [de Mars] és en lo signe de Leo, Curial, ii, 1. La Luna estant en la dotzena casa, menaça dissentions, Molera Pron. 1533. Observar en quina casa del Zodiaco estiga la lluna, Agustí Secr. 4.—b) Cada un dels quadrats en què és dividit el taulell d'escacs. Primo diuisa lo taulell;... suma lo nombre de les cases, que són sexanta quatre, Scachs d'amor.—c) Cadascun dels departaments o caixons d'un arquibanc. Un arquibanch de tres cases en què havia unes bonetes de lana, Item en la una casa del dit arquibanch en què havia diverses cartes, doc. a. 1418 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Posats per migants en les cases que són stades fetes en la dita taula, en les quals stiguen los dits libres e registres, doc. a. 1441 (Arx. Gral. R. Val.).—d) Cadascun dels compartiments quadrangulars d'un retaule; cast. recuadro. En lo banch del retaule promet de fer miges images set, la Pietat, Maria e Johan, en les altres cases senct Pere, senct Pau, santa Chatarina, senta Pellònia, doc. a. 1421 (arx. parr. de Guardiola). En lo bancal han esser pintades V ystòrias, so és en la casa del mig la ymatge de la Pietat, doc. a. 1447 (BSAL, xi, 252). Obligat de pintar en les set cases dins lo dit retaule los set goigs de la gloriosa Verge Maria, doc. a. 1501 (Archivo, v, 386).—e) nàut. La distància, presa de mig a mig, entre dues quadernes (Mall.).
|| 3. Cases: la quantitat posada pels jugadors en un joc, i que és del qui guanya (Gandesa). «¿Quant hi ha de cases?—Dues pessetes».
    Loc.—a) Casa franca: dret a habitar gratuïtament un edifici o una part d'ell. Es señó los dóna casa franca, Roq. 26.—b) Esser o semblar a casa l'Ample: esser una casa o lloc on tothom fa el que vol i arriba a abusar, sense regit ni respecte (Camp de Tarr.).—c) Casa de caguerris: casa on es dóna poca paga i mal tracte (Mall.).—d) Hereu de la casa cremada: fill de família arruïnada (Cat.).—e) Les nou cases, o les set cases: així es designen a Mallorca les nou o les set cases que segons tradició són les més antigues de la noblesa mallorquina. A Ciutat hi havia un senyor cavaller de les nou cases, que tenia dos infants, Penya Mos. iii, 87. «Pareix que ve de ses nou (o set) cases»: se diu d'una persona que fa ostentació de riquesa o d'alt llinatge, sense esser-ho (Mall.).—f) La casa d'En Garlanda: la casa on tothom comanda i no s'entenen (Cat.). Esser sa casa d'En Tuderris: esser una casa molt abandonada, en què ningú fa bé els comptes (Mall.).—g) Com una casa o com unes cases: molt gran. Un desbarat més gros que unes cases, Penya Mos. iii, 36. Un cuento que riguent riguent contenia una veritat com unes cases, Roq. 46.—h) Fer casa (Cat., Val.) o fer ca seva (Mall.): fer diners, guanyar-se bé la vida i estalviar.—i) Posar-se a casa: refer-se de pèrdues econòmiques (Empordà). «A força de treball s'han tornat posar a casa» (Llofriu).—j) No tenir casa ni alberg (Cat.); no tenir casa ni fogar (Bal.); no tenir casa ni barraqueta (Men.): esser molt pobre, no tenir de què viure ni on habitar.—l) No estar en casa ni en cobert: aturar-se molt poc dins casa seva; anar sempre per fora (Un Mall. Dicc.).—m) Anar de casa: anar les dones vestides de roba de feina per trafegar i endreçar la casa (Mall.).—n) A casa i taula: donant habitació i aliment. «L'he tengut tres setmanes a casa i taula» (Men.).—o) Parar casa: amoblar-la i posar-la en condicions d'esser habitada còmodament (Mall., Men.)—p) Fer cases amb arc: prosperar, fer carrera (Mall.). Amb tot y axò, may féu cases amb arc, Aguiló Rond. de R. 11.—q) Tirar la casa per la finestra: fer una festa molt sorollosa, amb demostracions excessives d'alegria.—r) Alçar la casa a l'aire: fer molts de crits, moure un escàndol dins una casa (Mall., Men.).—s) Portar la casa a sobre: dur damunt si tot quant un posseeix (Cat.).—t) Fiar-se'n tant com d'unes cases que cauen: no fiar-se gens de qualcú o de qualque cosa (Mall.).—u) Què hem de fer? Vendre ses cases i anar a lloguer: se diu quan no es pot trobar una bona solució a un problema (Empordà, Mall., Men.).—v) Fer casa santa (de qualque cosa): apoderar-se totalment d'una cosa, desposseir-ne completament el seu antic posseïdor (Mall.). Es mal de tot això és que, si avuy només mos han petgellats una mica, un altre dia no en fassen casa-santa de tot quant tenim, Alcover Rond. x, 77.—x) Esser a la darrera casa: esser molt pobre, estar sense recursos (Cat.). Es diu per al·lusió al joc d'escacs, en què el jugador que té el rei a la darrera casa del tauler ja està perdut.
    Refr.—a) «Casa mia, per pobra que sia» (Mall., Men.).—aa) «La casa és el cel d'aquest món» (Empordá).—b) «Casa arreglada i taula parada, hostes aguarda» (Val.).—bb) «Casa obrada i vinya criada, dona casada» (Val.).—c) «Qui de casa fuig, a casa torna» (Rib. d'Ebre, val.).—cc) «A casa pobra, fora gos» (or., occ.). Vol dir que a la casa que no té recursos econòmics no hi ha d'haver coses innecessàries.—d) «Casa robada, casa assegurada» (Alcoi).—dd) «Una casa pobra, una altra n'assola» (Urgell, Segarra).—e) «La casa acabada i la bossa buidada fan l'home savi i prudent» (Val.).—ee) «A casa pobra, qui no hi duu, no hi troba» (Mall., Men.). «A casa pobra, qui res no hi porta, res no hi troba» (Empordà). «A casa rica, qui no hi duu, no multiplica» (Mall.).—f) «Casa de dues portes fa de mal guardar» (or.). «Casa de dues portes és mala de tancar» (Mall.).—g) «Casa composta, la mort a la porta» (Rib. d'Ebre). «Casa nova, sepultura de la mort» (Solsona, Manresa). «Casa adobada, la mort de l'hereu» (Manresa). «Casa parada, la mort a la porta» (Maestr.). Se diu per expressar que quan s'arriba a tenir casa pròpia i arreglada, se sol morir l'habitador.—gg) «A casa, s'hi moren»: ho diuen els que són poc afectats d'estar a casa seva (or., occ.). Els que són casolans, solen contestar: «I a fora, els enterren» (Solsona).—h) «A la casa empenyada, no se li coneix l'anyada» (Onda). «En casa empenyada no lluïx l'anyada» (Val.).—hh) «Cases i mules, les menys que pugues» (Val.).—i) «Cases fetes de robar, les veuràs enderrocar» (or., occ.).—ii) «Ni casa prop de convent, ni vinya prop de torrent»: ho diuen perquè si està prop de convent, la casa serà solitària o ombrívola o molestada de campaneig; i si està prop de torrent, s'exposa que la torrentada l'arregussi (Mall.).—j) «La casa, en cantó; i la vinya, en racó»: vol dir que la casa situada a cantonada és convenient perquè té més sol i ventilació, i la vinya arraconada o lluny de camí està menys exposada a furts (or., occ., val.).—jj) «A casa nova no s'hi plou» (Empordà).—k) «Anant a casa, mai és tard» (Segarra, Urgell).—kk) «Qui va a casa, no es mulla» (Empordà).—l) «Bo és anar a visitar, però és millor a casa estar» (or.). «Bo és l'anar, però millor el qui a casa està» (Solsona).—ll) «Bona casa, bona brasa» (or., val., mall.): vol dir que a les cases riques hi ha abundància de tot. També es diu: «A casa plena, tot va prompte i en balquena» (Mall.).—m) «Cada casa és un món»: vol dir que cada família té els seus costums i la manera pròpia de veure les coses, i que no és prudent judicar les coses de casa d'altri segons el criteri dels externs (or., occ., val., bal.). També hi ha aquests altres refranys que vénen a expressar la mateixa idea: «Cada u sap a casa seva on s'hi plou» (Cat., Val.); «Cadascú sap en sa casa lo que es crema» (Val.); «Cada u en sa casa sap on se penja el cresol» (Maestr., Val.); «Sap més un boig a casa seva que un savi a casa d'altri» (or., occ., val.); «Bé sap lo que fa el qui sa casa crema» (refr. ant que es troba en els Scachs d'amor).—mm) «Cada u en sa casa, i Déu en la de tots» (Cat., Val.). «Cadascú a ca seva, i ets assotants a Ca'n Coll» (Mall.). Vol dir que per evitar conflictes, la cosa millor és que cadascú estigui a casa seva i no s'afiqui en assumptes d'altri.—n) «En la casa dels conills, lo que fan els pares, fan els fills» (Val.). «A la casa dels juglars, tothom balla el contrapàs» (Cat.). «En ca el senyor Tomàs, tots ballen a compàs» (Val.). «En casa del dolçainer, tots són balladors» (Val.).—nn) «La casa del llaurador, quant més bruta està, millor» (Val.).—o) «Casa honrada és ben guardada» (or.). «La casa de l'honrat, no té portes» (or.).—oo) «Hostes vingueren i de casa ens tragueren» (Bal.). «Hostes vindran que de casa mos trauran» (Val.). «De fora vindrà qui de casa ens traurà» (Cat.).—p) «Qui té cases a lloguer, mai li faltarà què fer» (Val.).—pp) «Dues cases, dues plagues»: vol dir que una família que es divideix sol trobar molts inconvenients (Segarra, Urgell).—q) «Ni per casa ni per vinya, no prenguis dona parida» (Manresa).—qq) «Si en ta casa entra molt de bé, veges sempre per on ve» (Cat., Val.).—r) «Si en ta casa hi ha bonança, no hi serà si fas fermança» (Cat.).—rr) «Casa per ton estar, i dona que sapi filar»: són les coses necessàries perquè un home estigui ben cuidat (Mall.).—s) «Qui no té casa per a estar, molts veïns ha de buscar» (Empordà). «Qui no té casa per si, molts veïns ha de tenir» (Segarra, Urgell).—ss) «A la casa pairal, si no hi fas bé, no hi facis mal» (Tremp).—t) «Qui de les altres cases fa cabal, de la seva en fa un corral» (Empordà). «Qui de casa d'altres fa hostal, de casa seva fa un corral» (Segarra, Urgell). Vol dir que qui es fica en assumptes de casa d'altri, sol descuidar els propis.—tt) «Casa hostada, casa assolada» (Val.). «Casa hostada, pobra i desacreditada» (València). Vol dir que la casa on entra molta gent externa, sol costar molt de sostenir i la solen malfamar.—u) «Casa de moltes minyones, tot se gasta per les bodes» (or.).—uu) «A la casa que no s'hi renya, no hi ha pa»: vol dir que allà on el dirigent no és sever amb els subordinats, el negoci no surt bé (Barc., Val.)—v) «La casa en què governa la muller, no sol anar bé» (or.). «Si la casa vols acabar, deixa la dona governar» (or.). «Trista és la casa on la gallina canta i el gall calla» (Gir.).—vv) . «La casa que no hi ha pau, moltes nits no es tanca amb clau» (or., occ.).—w) «Beu en casa, i faràs casa» (Val.).—ww) «La casa on se treballa, mai hi falta pa ni palla» (or.).—x) «Casa sense pa, infern segur» (Men.). «A la casa que no hi ha pa, tothom crida, tothom té raó» (or.).—xx) «L'home fa la casa, i la casa fa l'home» (or.). «Una dona fa la casa, i una dona la desfà» (Mall., Men.).—y) «Si vols fer casa, els comptes repassa» (or.).
    Var. form.—El mot casa ha sofert una contracció, convertint-se en ca, que va seguit d'article, de pronom possessiu o de nom propi: cal (=ca'l, casa el), ca la (=casa la, casa de la), cas (=ca's, casa es), ca sa (=casa de sa), can (=ca'n, casa d'En), ca na (=casa de Na...), ca-meva (=casa meva), ca-teva (=casa teva), caseva (=casa seva), ca-nostra (casa nostra), ca-vostra (=casa vostra). Y el vaig dur a ca'l rellotger, Vilanova Obres, xi, 18. Les tres dones de ca la Llucieta, Massó Croq. 46. A les set y mitja he de tornà essé a ca meua, Ignor. 18. Ara preguntaria a can Ferrer, Pons Auca 217. Era la porta de can Lluís, Ruyra Parada 24. A les Balears és general aquesta contracció; a Catalunya i València també s'usa, però hi ha una forta tendència a pronunciar tot el mot casa, dient casa meva, casa vostra, casa el meu pare, etc. Tenim recollides, emperò, moltes frases del català continental en què apareix la contracció: «A cal rector» (Vilabertran); «A ca la modista» (Vilabertran); «A ca mossèn Joan» (Begur); «A cal mestre» (Blanes); «A can Andreu» (Blanes); «Aquí és ca-meua» (Llofriu); «Aquí és a ca-meua i ca-teu» (Amer, on és freqüent la forma ca-teu per ca-teua): «Aquí és can Pons» (Solsona, on encara s'usa l'article personal en noms de masos, mentres que en la conversa corrent s'és perdut); «Ca nostra» (Fraga); «Me'n vai a ca de Jacinto» (Sopeira); «Vénc de ca de Joaquim» (Sopeira); «Ca Mussoles» (Montblanc, on no s'usa l'article personal si es tracta d'un nom de casa pobra o mitjana, i en canvi es diu Can Mussoles amb l'article En si es tracta d'una casa rica); «ca la tia», «Can Gibert» (Tarr.); «A cal notari» (Vendrell); «Ca la vila» (Gandesa, per significar la casa consistorial); «A ca mon pare», «a ca mon sogre» (Benassal); «A ca Fulà» (Benicarló); «Això era ca mon pare» (Alcalà de X.); «Davant ca Planes» (Borriana, per significar la casa de la família Planes); «Ca la vila», «ca Bernat» (així ho diu a Morvedre la gent il·literata, mentres que la gent instruïda diu: casa la vila, casa Bernat, etc.). La forma ca per casa apareix també fossilitzada en alguns noms de lloc: la Cadavall (=la casa d'avall), la Cadamunt (=la casa d'amunt), nom de dues cases de Sant Llorenç de Morunys; Carroja (Vall de Gallinera); Sa Canova (sa casa nova), Sa Ca-roja (=sa casa roja), Sa Caveia (=sa casa vella), nom de diferents alqueries mallorquines.—El mot casa en combinació amb pronoms presenta algunes altres particularitats, per exemple la forma casa seu per casa seva (Agullana, Collsacabra) i la forma casa llur (Ripollès, Plana de Vic) que sol usar-se com equivalent de casa seva, encara que es referesqui a un sol posseïdor. És curiós també d'observar que a Mallorca i Menorca s'usa la combinació sa casa com equivalent de casa meva, de manera que l'article femení sa té el valor d'un pronom possessiu de primera persona: «Anem a sa casa»=anem a casa meva. A sa casa no hi vui banaules, Ruiz Nov. 76.
    Fon.: kázə (pir-or., or., bal.); kázɛ (Ll., Gandesa, Maó); káza (Calasseit, Tortosa, Morella, Cast., Al., Alg.); kása (Val.); сázə (Palma, Manacor); сǽzə (Felanitx).
    Intens.:—a) Augm.: casassa, casarra, casota, casot, casarrassa (Mall., Men.).—b) Dim.: caseta, casetxa, caseua, casiua (Val., Eiv.), casona, casó, casina, casineua, casinoia, casirona (Ribagorça), casironeta (Ribagorça), casissona, casissoneta (Ribagorça), casolina, casolineta (Ribagorça), casenga, casinga (Mall.), casoia (Mall.), casupet, casupeta (Benissa), casarrina (Mall.).—c) Dim. pejor.: casull, casinyot.
    Etim.: del llatí casa ‘edifici habitable’; en llatí clàssic, pròpiament significava ‘edifici rústec, fet de fusta o de canyissos’; en el llatí vulgar i tardà s'estengué el seu significat a designar tot edifici destinat a habitació humana. El mot casa amb valor substantival se conserva en castellà, provençal, italià, romanès i dalmàtic; en canvi, en francès ha estat suplantat per maison (<mansiōne), i només es conserva casa en la forma abreviada chez, usada a manera de preposició. Aquesta i altres formes abreviades, com el prov. chaz, espanyol en cas de i el català ca (ca'l, ca'n, ca-meua, etc.) han estat explicades de diferents maneres pels lingüistes: uns han suposat una forma llatina *casus construïda a imitació de domus (E. Richter en Zschr. r. Ph. xxxi, 571); altres han pensat en una forma de locatiu casae calcada damunt domi (A. F. Liljeholm en Mélanges Vising 256); però sembla que no cal recórrer a aquestas suposicions, car el mateix mot casa en sa forma normal pot haver sofert la pèrdua de la síl·laba final purament per desgastament fonètic.