Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  castella
veure  1. castellà
veure  2. castellà
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CASTELLA topon.
Extensa regió que ocupa la part central de la Península Ibèrica des del Cantàbric fins a Andalusia; cast. Castilla. Pres una altra dona que era de Castella, Jaume I, Cròn. 4. Dona per muller al emperador de Castella, Desclot Cròn., pròl. La dreta Castella poch dura e poca és; qu'en Castella ha moltes províncies que cascú parla son lenguatge, Muntaner Cròn., c. 29.
    Etim.:
del llatí medieval Castella, ‘castells’, nom de la dita regió.

1. CASTELLÀ, -ANA m. i f.
|| 1. m. Governador d'un castell; cast. alcaide. A la coneguda del comanador de Acre o del castelà del Crac o del Marguat, doc. a. 1268 (Miret Templers 549). Com són batlles e veguer e castellans qui cullen lurs rendes, Llull Arbre Sc. i, 311. Hi muriren axí mateix lo capità e lo castellà del castell, Muntaner Cròn., c. 287.
|| 2. m. i f. Senyor que habita o posseeix un castell; cast. castellano. Donà-li una castelana que era vídua, per muyler, que li donà lo seu castel en dot, Sants ross. 56. Ab jurament fa promesa a l'hermosa castellana, Collell Flor. 66.
|| 3. m. i f. Nadiu o propi d'Es Castell (Maó), o de Castells de Serrella (La Marina).
    Fon.:
kəstəʎá (or., bal.); kasteʎá (occ., val.).
    Var. form.
ant.: castlà.
    Etim.:
derivat de castell.

2. CASTELLÀ, -ANA m. i f.
|| 1. Nadiu o propi de Castella; cast. castellano. Los castelans són de gran ufana e erguylloses e combatran-se ab nós, Jaume I, Cròn. 147. Fóra stat pijor lo maltractament que fahien a la terra los que huy s'appellen castellans e andalusos e gallechs, Boades Feyts 82. Altre libre de stampe en lengua castellana, doc. a. 1523 (Alòs Inv. 46).
|| 2. m. La llengua de Castella. Lo mestre de scriure castellà se volia embarcar, doc. a. 1588 (Hist. Sóller i, 714).
|| 3. f. ant. Moneda que circulava en els segles XVI i XVII; cast. castellana. Donaren-li per son trebal una castellana valent quoranta sous, doc. a. 1538 (Entrev. Eiv. 14). Foren atrobats cinch-centes y nou castellanes d'or, Inv. Exarch.
|| 4. m. Perdigot, en el llenguatge humorístic dels caçadors (Penedès).
|| 5. Raïm blanc de pell fina i prima (Llofriu, Balaguer, ap. Griera Tr.).
    Loc.

Parlar castellà: fer so d'esquerdat una olla, càntir o altre atuell de terrissa (Barc., Olot).
    Etim.:
derivat de Castella.