Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  castigar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CASTIGAR v. tr.
|| 1. Imposar i executar un càstig; cast. castigar. Per tal que les gents pogués castigar de lurs mortals falliments, Llull Felix, pt. i, c. 10. Volguera que tots aquells qui açò consellaven fossen castigats bé, Pere IV, Cròn. 66. Us manam que... castiguets en tal manera que a ells sie castich e als altres eximpli, doc. a. 1395 (Arx. Cor. Ar., reg. 2238). Per ço car no era qui'ls castigàs ne'ls reprengués, Genebreda Cons. 37. Puix ells se tallen lo bastó ab què's castiguen, Somni J. Joan 3071.
|| 2. ant. Corregir, esmenar, purgar dels defectes; cast. corregir. Tant se reprès e's conec per colpable, que... fo castigat del vici en lo qual glotonia lo tenia sotsmès, Llull Blanq. 11, 3. A cascú valdria més que's castigàs de son mal vici, Muntaner Cròn., c. 118. Als teus consellers... sia aquesta pena per ço com no't castiguen del mal que fas, per temor que han de tu a corregir, Scachs 9. Molta gent vehent altri penar, ne pren scarment e se'n castiga, Spill 727.
|| 3. ant. Prohibir, privar d'una cosa; cast. privar. No vol que null hom sabés qui era ell, que ell n'avia castigada sa companya, Desclot Cròn., c. 7. Ve, conjura lo poble e castigue'ls que no passen los terminis, Serra Gèn. 79.
|| 4. ant. Manar, fer una comanda en virtut d'autoritat; cast. ordenar. Dix En G. de Cardona: jo no hic vinch per pledejar, mes per dir ço que'm castigaren, Jaume I, Cròn. 35. E dixeren los nostres, que açò era'l rey qui era aquí ab ses osts: car axí los ho hauíem castigat, Jaume I, Cròn. 120.
|| 5. Danyar, fer mal (or., occ., val., bal.); cast. dañar, castigar. «Aquest desaiguament posat al costat, no castiga tant la finca com passant pel mig» (Camp de Tarr.). «Treballar amb llum artificial castiga molt la salut» (or., val., bal.). «S'amor me castiga massa, | d'estar malalta tenc por; | ja és arribat el meu cor | a carreró que no passa» (cançó pop. Mall.). No pas maduxes, que no en menjarà; són dolentes pels nirvis y castiguen la butxaca, Vilanova Obres, xi, 142. Castigar un arbre: podar-lo molt, llevar-li molta rama (Tortosa). Castigar el sucre: entre confiters, enviscar el sucre amb crèmor tàrtar perquè no es cremi ni torni negre (Palma). Castigar el suro: tallar l'escorça de suro fins més amunt que la vegada anterior, i si ja està pelada tota la soca, seguir pelant fins passat el forcat de les primeres branques (Palamós).
    Refr.
—a) «Qui bé ama, bé castiga».—b) «Déu castiga i no menaça» (Men.).—c) «Castiga'n un, i n'escalivaràs cent i un» (Mall.). «Qui a un castiga, a cent avisa» (Barc.).—d) «Per castigar la muller, molt gran causa hi ha d'haver» (or.).
    Fon.:
kəstiɣá (pir-or., or., bal.); kastiɣá (occ., Maestrat); kastiɣáɾ (Cast., Val., Al.); сəstiɟá (Palma, Manacor).
    Sinòn.:
|| —1, punir (ant.).
    Etim.:
del llatí castīgāre, mat. sign. || 1.