Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  cavaller
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

CAVALLER m.
—I. cast. caballero.
|| 1. Qui va a cavall. Ab molt gran host de peons qui eren noranta mília, e de cauallers qui eren en nombre de dotze mília, Boades Feyts 12. Sigui a peu, cavallers en el seu cavall o guiant el seu tílburi, Pons Com an. 157. Un cavall ha tingut por | i ha caigut es cavaller, Benejam FyF, acte i.
|| 2. Qui ha rebut l'orde de cavalleria. Els cavalers els homes e totes les coses del castel, Capit. Llorenç, a. 1211. Et a cada cavaller sengles camells, doc. a. 1274 (Bofarull Mar. 76). Negun cauayler no deu fer cauayler si no sap l'orde de cauayleria, cor desordonat cauayler és qui fa cauayler e no li sap mostrar les custumes qui's pertanyen a cauayler, Llull Cavall. 6. Vingueren tots los barons e los cavallers de tota la terra, Desclot Cròn., c. 2. Del senyor rey En Pere, qui era lo millor cavaller del món, e menava ab si més bons cavallers de sa terra, que hanch lo rey Artús no hach a la taula redona, Muntaner Cròn., c. 66. Tirant ordenà que tot home qui tingués armes fos dit caualler, Tirant, c. 319. La muller del cavaller se deu més vestir que la del simple ciutadà, Egidi Romà, ll. 2. pt. 1a, c. 21. Cavaller aventurer o cavaller de ventura: el qui prenia part a una junta o torneig sense esser-ne mantenedor. Axí als mantenedors de la justa se ha de tenir per aquells lo dijous larder vinent, com encara a qualsevol cavaller aventurer de aquella, doc. a. 1539 (Boll. Lul., iii, 173). Aquest és un caualler de ventura, Tirant, c. 173. Cavaller errant o cavaller caminant: el qui anava a córrer món i cercar aventures. En aquest libre se fa menció de cauallers errants, jatsia gue és mal dit errants, car deu hom dir caminants, Curial, ii, 2. Lo duch de Bretanya e lo duch d'Orleans... caualcaran ab docents cauallers cascú de son hostal, e a forma de cauallers caminants, àls errants, iran per totes les encontrades e combatran tots los cauallers qui al torneig iran e si seran per los camins atrobats; e aquell caualler qui no irà a forma de caualler errant, no serà admès en lo torueig ni li serà feta honor ni serà tengut per caualler, Curial, i, 27. Cavaller de quatre quarters: el qui era noble pels quatre llinatges. Aquells són cauallers de quatre quarters: ço és a saber, de pare e de mare, de aui e de àuia, Tirant, c. 60. Cavaller d'esperons daurats: el qui pertanyia a la més alta noblesa. Quines coses són les que vós haueu fetes sinó perdre batalles e per vostres follies morts infinits cauallers de sperons daurats, Tirant, c. 119. Cavaller salvatge: lluitador, home que en l'edat mitjana es dedicava a fer exhibicions de força i d'agilitat. Nul hom no poria escriure los jochs e els alegres, taules redones, taules juntes de reyló de cavallers salvatges, borns, anar ab armes, Muntaner Cròn., c. 23. En un document de Jaume I, a. 1234, s'anomena el militi salvatge, és a dir, el cavaller salvatge, prohibint de donar-li res a ell, a joglar o a soldadera (ap. Milà Obres, ii, 263).
|| 3. Membre de certes ordes religioses i militars. Fray Miquel Joan de Omedes, caualler de Sant Joan, doc. segle XVI (Miret Templers 579). Don Carlos Coloma, cavaller del orde y milícia de S. Jaume, doc. a. 1616 (Hist. Sóller, ii, 931).
|| 4. Persona noble, descendent d'antics posseïdors de l'orde de cavalleria. Y es figuraran que hi dius per qualque cavaller gros, Penya Poes. 74.
|| 5. Persona de caràcter noble i distingit per la seva bona educació. Quedávam com uns cavallers, Vilanova Obres, iv, 32.
|| 6. usat com a fórmula de cortesia. Axò és sa matexa confiansa, cavallés!, Roq. 3. Ordre, cavallers: En Biovenido té la paraula, Vilanova Obres, iv, 192.
II. || 1. Barra de fusta que va d'un a l'altre dels pilars posteriors de la bancada dels telers, dos pams més amunt de la baula, i que és per allà on passa l'estès (Sta. Col. de Q.).
|| 2. Cadascuna de les estaques de la boada que serveixen per posar-hi les postades de pastes perquè tovin (Manacor).
|| 3. Banc del llit (Torra Dicc.).
|| 4. a) Fil que en l'ordidor passa d'una banda a l'altra (Mall.).—b) Fil que resulta més llarg que els altres en aspiar (Manacor).
|| 5. a) Espècie d'agulla de ganxo que en alguns sistemes d'ordidor cavalca sobre cadascun dels fils amb què s'ordeix, a fi que, en trencar-se'n un, caigui el cavaller corresponent, en el qual cas la màquina s'atura automàticament (Pons Ind. text.).—b) Cadascuna de les planxetes metàl·liques per les quals van enfilats els fils d'ordit en els mecanismes per a ordits del teler mecànic (Pons Ind. text.).
|| 6. Cavalló de terra (Monistrol); cast. caballón.
|| 7. En l'artilleria dels segles XVI a XVIII, terraplè elevat que es construïa per col·locar-hi l'artilleria de manera que dominàs bé el camp; cast. caballero. De un cavaller batre les muralles, Lacavalleria Gazoph.
    Refr.
—a) «Ets uis d'es cavaller engreixen es cavall», vol dir que en tots els negocis és molt bona la presència de l'amo (Men.).—b) «Tot bon cavaller cau»: vol dir que tothom té debilitats i desencerts (or., occ., val., bal.).—c) «Cavaller a la guerra i pagès a la terra»: vol dir que cadascú s'ha d'ocupar de les coses que entén (Cat.).—d) «Cavallers, cada qual amb ses mullers»: és per recomanar que cadascú es contenti amb el seu estat i amb el que posseeix (or.).—e) «A bon cavaller mai li falten armes» (Solsona).—f) «Cada cavaller parla de les seves armes» (Mall.).
    Fon.:
kəβəʎé (pir-or., or.); kaβaʎé (occ.); kavaʎé (Maestr.); kavaʎéɾ (Cast., Al.); kaβaʎéɾ (Val.); kəvəʎé (bal.).
    Var. ort.
ant.: caualer, cauayler, cavailer, quavaler.
    Intens.:
—a) Augm.: cavalleràs.—b) Dim.: cavalleret, caualleretxo, cavallerel·lo, cavallereu.—c) Pejor.: cavallerot.
    Etim.:
derivat de cavall.