DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CAVAR v. tr.: cast. cavar.
|| 1. Remoure la terra amb l'aixada, el càvec o altra eina similar. Conué que les gents aren e cauin e traguen mal per ço que la terra leu los fruits, Llull Cavall. 8 vo. Veda que algú no cau [=cavi], ne sembre, ne plant, ne laure ne obre en sa possessió, Cost. Tort. VIII, ii, 1. Altres per anar cavant e cercant rahels, Metge Somni iii. Cavar a dues puntes: cavar tan endins com dues vegades la pala de l'aixada (Sueca). Cavar a tres puntes: cavar tan endins com tres vegades la pala de l'aixada (Sueca).
|| 2. Extreure matèria de la terra, d'una roca o d'altra cosa, fent-hi un clot o depressió. Ell tota hora que deu orinar caua la terra per tal que no sia atrobada, Genebreda Consol. 134. La haueu complida cauant en aquella penya fortíssima, Villena Vita Chr., c. 44. Començaràs cavar lo os, Cauliach Coll., ll. 3, d. 2a, c. 1. Lo cavall caua en la establa per moltes occasions, Dieç Menesc. ii, 96.—a) met. Cavar en lo cor: donar greu sentiment. Lo senyor rey, com oïa un plant de madona la regina, dins lo cor li cavava, Muntaner Cròn., c. 37.
|| 3. Obrir (un clot, un vall, etc.) en la terra o en la pedra extraient-ne matèria a força de cops. E féu cauar tant pregon una sepultura, Paris e Viana 24. Jo cavaré la fossa meva, Canigó ix. Aquell somriure, que cavava graciosos clotets a les seves galtones, Ruyra Parada 71.
    Loc.
—Cavar fondo: profunditzar molt les qüestions.
    Fon.: kəβá (pir-or., or.); kaβá (occ.); kəvá (Valls, Tarr., Bal.); kaváɾ (Cast., Al.); kaβáɾ (Val.); kavá (Alg.).
    Etim.: del llatí cavāre, mat. sign. || 1.