DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. CINTO m. (castellanisme)
Cint, cinyell. Un cinto de vellut, doc. a. 1598 (arx. de Montblanc). Una cadena y un sinto ab vuyt glasons, doc. a. 1602 (arx. mun. de Valls).

2. CINTO
Nom propi d'home, abreviació per Jacinto. «Mossèn Cinto»: nom vulgar del poeta Jacint Verdaguer.
    Fon.: síntu (or.); sínto (occ., val., mall.).
    Intens.: Cintet, Cintó.

CINTÓ m.
|| 1. Cinyell, corretja de cenyir. Un sintó ab un porta-spasa repuntat, inv. de Val., a 1585 (Aguiló Dicc.). Un cintó de fil de or ab un anell de or y ab una pedra vermella, doc. a. 1596 (arx. parr. del Pont d'Armentera). La verge ab lo seu cintó pel coll se la endú lligada, Briz Cans. v, 51.
|| 2. Faixa per a cenyir el cos (Fraga); cast. faja.
|| 3. nàut. En la barca anomenada «pastera», espècie de taula que es posa a la part alta inferior dels costats de l'embarcació quan aquesta no té escairell alt (Palma).
|| 4. nàut. a) Cintó corbat: el corbat amb arc dispost a la part superior d'una toldilla o d'altra construcció alta anàloga (Mall.); cast. cintón arqueado. És a manera d'una cinta, car també correspon exteriorment a la coberta d'una construcció alta; però se'n diferencia perquè l'andana de planxes de què està format són de figura corbada.—b) Cintó de defensa: anell de fusta, generalment forrat de cap col·locat entre dues xapes de ferro, instal·lat a la part alta dels remolcadors, vaixells de cabotatge, etc., per a suavitzar les topades que poden sofrir (Mall.); cast. guirnalda.
    Fon.: sintó (or., occ., val.).
    Etim.: derivat de cinta.