Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  clamar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CLAMAR v.
|| 1. tr. Demanar a crits o ansiosament; cast. clamar. Con el comensà nostre Seinor a clamar..., nostre Seinor li ac mercè, Hom. Org. 4. Que'ns pregaua e'ns clamaua amor e mercè que nós que li aiudàssem, Jaume I, Cròn. 21. Lo comte dix sos falliments denant lo rey e denant son consell clamant merçè, Llull Felix, pt. i, c. 8. La un era gran e clamava la mort de son pare, Llull Blanq. c. 75. No hi sia reebut tro... haja clamada misericòrdia, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 240).
|| 2. ant., tr. Cridar, demanar a qualcú que vingui; cast. llamar. Vuy matí me clamaren a conseyl los richs hòmens d'Aragó, Jaume I, Cròn. 168. Con l'emperador vaé que se n'anaven..., clamà lo magaduch e dix-li, Muntaner Cròn., c. 202. Especialment: a) Cridar l'aviram o altres animals domèstics perquè compareguin (Empordà). l clamant el goç..., s'allunyà darrera el ramat, Pous Empord. 29.
|| 3. ant., tr. Anomenar en veu alta, designar amb un nom determinat; cast. llamar. Que Reyna sancta és clamada per aquels qui són en Roma, Jaume I, Cròn. 7. Vos podeu clamar ditxós, Penya Poes. 139.
|| 4. intr. Cridar, llançar gran veu; cast. clamar. Tots clamauen a Déu pregant-lo volgués hauer mercè dels pobres, Boades Feyts 345. Si ella clamava, venien los sants, Costa Poes. 28. Lo que han dit tots es diaris... clamant per a que se canalisin ses aygos, Ignor. 16.
|| 5. refl. Queixar-se, posar clam de qualcú; cast. querellarse. La volentat se clamà de la memòria qui ublidà la l per la A, Llull Cont. 328, 25. Friçosa... se clamà que sa muyler d'en Falcó Brunet havie dites paraules injurioses, e requerí an P. Arthau que li'n retés dret, doc. a. 1325 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Sobre'l fet de la dita guerra, de la qual nos érem fort clamats al dit cardenal, Pere IV, Cròn. 335. No't clams de fortuna, mas de tu mateix, Metge Somni iv. E clamà's molt aquella nit... de la reuma que tenia, Carbonell Ex. Joan II, c. 11. D'amor no'm clam, si bé'm porta a morir, Ausias March, lxxvii.
|| 6. tr. Posar un ban o multa (Sanet). «Al meu germà l'han clamat».
    Fon.:
kləmá (or., bal.); klamá (occ.); klamáɾ (val.).
    Etim.:
del llatí clāmāre, mat. sign. 1-4.