DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CLAPA f.
Petita extensió que es distingeix, per alguna cosa, de la superfície que l'envolta; especialment, tros que és de color diferent que la resta de la superfície de què forma part; cast. mancha. «Una clapa d'arbres»: un boldró d'arbres enmig d'un camp sense vegetació. «Una clapa en el bosc»: un tros de terra sense vegetació enmig d'un bosc. «Tenir clapes en el cap»: tenir trossos pelats enmig dels cabells. «M'han sortit clapes vermelles en el braç». «És un cavall blanc amb clapes negres». De costera de bèstia ni de clapa de mesell... no ix tanta de pudor, Llull Cont. 128, 17. Ell va esborrar la clapa de sol que... fins a la tardor no hi mancava may, Vilanova Obres, iv, 87. Fassa favor de posar-me una gota damunt aquesta clapa, Ignor. 47. Hi havia una clapa espessa de suros i alzinots, Ruyra Parada 30.
    Fon.: klápə (pir-or., Barc., Empordà, Bal.); klápɛ (Olot, Ll., Maó); klápa (Tortosa).
    Intens.:—a) Augm.: clapassa, claparra, clapota.—b) Dim.: clapeta, clapetxa, clapeua, clapona.
    Etim.: de l'arrel germànica klapp- ‘fer soroll’, ‘colpejar amb soroll’ (REW 4706a). El procés semàntic sembla esser estat aquest: Una forma romànica *clappa (postverbal del *clappare que trobam representat pel fr. clapper i pel prov. clapar) devia significar ‘colp sorollós, esclat’; després, ‘estella’, ‘estella de pedra’; després ‘pedra solta’; d'aquí ja degué venir el significat català actual de ‘tros diferent de la superficie que l'envolta’. Els significats intermedis es troben avui en diferents dialectes romànics: fr. clappe, prov. clapo, ‘estella de fusta’; prov. clapo ‘estella de pedra’, ‘munt de pedres’; friulà clap ‘pedra’.