DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CLERGUE m.: cast. clérigo.
|| 1. El qui ha rebut les ordes sagrades. E que io A. clerge [sic] ifare ueritad, doc. a. 1242 (Pujol Doc.). En la truna hon cantauen los clergues, Jaume I, Cròn. 22. Hac peccat ab un clerga que tot dia cantaua missa a la dona, Llull Felix, pt. viii, c. 155. Hun honrat clergue, Desclot Cròn., c. 117. Els prelats y grans clergues de la terra, Metge Somni ii.
|| 2. ant. Docte, instruït (per oposició al llec, ignorant de llatí). En Bñ. de Regordana qui era bon clergue en leys, Jaume I, Cròn. 296. A tots litterats e clergues qui en nostra cancellaria... officis nostres aministraran, Ordin. Palat. 10. Nengun hom mullerat iamés no's fa gran clergua ne entén en grans noblesas, Eximenis Dones (ap. Aguiló Dicc.).
    Var. form.: clerc, clérec.
    Etim.: del llatí clerĭcu, mat. sign.