DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CLOVELLA f.
|| 1. La part exterior, més o menys dura i poc comestible, que fa d'embolcall a certes fruites; cast. corteza, cáscara. Fabbas teneras cum cloveyla sive batibertis, doc. a. 1356 (arx. de Montblanc). Ffastuchs an aytal la conexensa que sien de una clovella, Conex. spic. 19 vo. Hajau clouelles de ametles mollars, Dieç Menesc. ii, 26. Pendràs tota la quantitat dels hous ab les dites cloueylles, Flos medic. 194. L'olor de cloueylles s'escampa dins el redol, Salvà Poes. 74.
|| 2. pl. Blancors escumoses que es veuen a la mar en dia de maror (Santanyí). «Avui hi ha cloveies; no sortirem a pescar».
|| 3. m. i f. Persona poc aguda, d'escassa vàlua moral (Mall.). «Quina cloveia és aquest homo!»
    Loc.—a) No tenir clovella: esser tot bo, no tenir res dolent (Mall.).—b) Tenir sa clovella gruixada: esser capclòs, mal entenedor (Mall.).—c) Tenir set clovelles: tenir molts de defectes (Mall.).—d) Tenir molta clovella i poc bessó: tenir més males qualitats que bones (Mall.).
    Refr.
—«Darrera es bo, ve sa cloveia»: vol dir que no cal fiar-se de les coses o persones que de tot d'una semblen molt bones, perquè després mostren els defectes (Men.).
    Fon.: kluβέʎə (Barc.); klovə́јə (Mall.); kluvə́јə (Sóller); kluvə́ə (Ciutadella); kluvέɛ (Maó).
    Sinòn.: clovell, clova, corfoll, corfa, clofoll, clofolla, clòfia.
    Etim.: les formes clovella i clovell s'han de considerar com a variants de les continentals clofolla i clafoll. Meyer-Lübke REW 4688 posa clofolla entre els mots romànics procedents del gr. κέλυφος, mat. sign.; en quant a clovella i clova, diu que són formes que apareixen tan aïllades, que més aviat cal mirar-les com a transformacions secundàries i que, encara que fossin els reflexos directes del gr. κέλυφος, les formes amb -f- necessitarien una explicació. El nostre parer és que la base primària és κέλυφος, però que les influències onomatopeiques han desviat el producte fonètic normal d'aquest mot conservant la -f- intervocàlica (la qual cosa s'explica perfectament per intensificació expressiva del so que produeix una clofolla en esclafar-se), i per altra banda s'han aplicat al mot els sufixos -oll (clafoll, corfoll, clofolla) i -ell (clovell, clovella) produint-se així les diverses variants. De les formes sufixades s'han extret, per regressió, les formes sense sufix, com és ara clova (regressió de clovella), clofa, clòfia (regressió de clofolla). Totes les formes citades presenten encara una altra sèrie de variants a base del prefix es- (esclofolla, esclova, escorfolla, esclovella, etc.).