DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

COBERT (escrit també cubert), -ERTA
I. part. pass. i adj. per cobrir. Leyn cubert, paga V s. II dr., Leuda Coll. 1249. E si és dona, deu star ab lo cap o cara coberta, Eximenis Conf. 6. Aquest cors de què'm veus cubert, fantàstich és, Metge Somni i. Sobre un roc, mal coberta d'un mant de cabells rossos, Atlàntida i. Parlar cobert: parlar amb dissimul, dient unes coses per altres, enganyosament. Parlant cubert hi molt secret, Somni J. Joan, 216.
II. m.
|| 1. Espai tapat de teulada o d'altra cobertura; espai no exposat a la intempèrie; cast. cubierto. «No estar en casa ni cobert»: anar sempre pel carrer, andoiant d'ací i d'allà (Mall.). Sens veure casa ni cubert, Vent. Pel. 4. Estava a la porta del rich, a qualque cubert o caseta, Sermons SVF, i, 266. Qui acullir los volgués ne donar un troç de cubert, Villena Vita Chr., c. 64. Posarse a cubert contra los ardors del sol, Lacavalleria Gazoph. Sota'l rústech cobert d'una establia, Cases A., Poes. 55. Generalment s'anomena cobert un alberg rústec, compost de dos o tres panys de paret que sostenen un tros de teulada, i que serveix per a tenir-hi carros, eines, palla, etc.
|| 2. Lloc arrecerat, abrigat contra el vent, les ones, etc.; cast. abrigo, cubierto. Que les galees estiguessen a cubert, Muntaner Cròn., c. 36.
|| 3. Conjunt de la cullera i forqueta de menjar; cast. cubíerto. Mengen en plat de terra vermella i cobert de fusta, Serra Calend. folkl. 139.
    Fon.: kuβέɾt (pir-or., or., occ.); kuβέ̞ɾt (val., bal.).
    Etim.: del llatí coopĕrtu, ‘tapat’.