DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCAT1. COLAR v.
|| 1. tr. Passar un líquid o unes partícules sòlides a través dels foradins d'una tela o d'altra cosa porosa; cast. colar. Prengueren aquella manna del çaffareig e colaren-la ab un drap prim, Pere Pasqual, Obres, i, 47. Trau-ne lo such e cola'l en dos bells draps de lin, Flos medic. clxxiii. Per postres... un got de cafè sense colar, Massó Croq. 119. Especialment: a) Fer bugada (val.).
|| 2. intr. o refl. Anar-se'n avall per un conducte; cast. colarse. «L'aigua no se cola»: no és engolida pels coladors del bancal (Ribera d'Ebre). Te llavorà de cor d'alzina per on colàs a tot son grat la bona saba mallorquina, Colom Juven. 188.
|| 3. tr. Deixar sortir un líquid (Mall.); cast. derramar. «El van ferir i va colar tota sa sang». a) fig. Colar la vida: morir-se, especialment per ferida (Mall.).—b) fig. Deixar caure diners, produir una sortida de diners més o menys continuada (Mall., Men.). Axò no més, ja et cola bon interés, Ignor. 47. Estava retgirat des doblers que li colava sa dispesa, Ruíz Nov. 114.
|| 4. refl. Descomparèixer, fer-se fonedís; cast. colarse, desaparecer. «Després de colar-se el sol»: després de pondre's el sol (Pont de S.). «Per on s'ha colat el teu xiquet?» (val.).
|| 5. intr. Tenir comunicació per un conducte (val.). «El fum de la carbonera cola molt»: té tiranya, corrent d'aire (Pego).
|| 6. refl. Ficar-se en algun lloc per un pas estret o dificultós; cast. colarse.
Fon.: kulá (pir-or., or., men., eiv.); kolá (occ., mall.); koláɾ (val.).
Etim.: del llatí cŏlāre, mat. sign. || 1.
2. COLAR v. tr.
Coagular (La Massana, ap. Volkst. Kult. viii, 82).
Etim.: del llatí coa(g)ŭlare, mat. sign.
3. COLAR m.
Camp de cols.
Refr.
—«Si vols tenir bon colar, perd un dia de segar»: vol dir que el temps millor per a plantar les cols és el mes de juliol, o sia, el mes en què se sega (Urgell, Segarra).
Fon.: kulá (or., men.); kolá (occ., mall.).
4. COLAR m. ant.:
V. collar, art. 1.