DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. COLL (ant. escrit també col, coil, coyl, coyll). m.
I. Part del cos de l'home i de l'animal, més o menys llarga i generalment estreta, que uneix el cap amb el tronc; cast. cuello. Lo agró estès son coll, e lo cranc se pres al coll del agró ab dues ses mans, Llull Felix, pt. vii, c. 4. E exí'n molta bona roba, e perles e sarces de coyl, e brassaderes d'aur, Jaume I, Cròn. 202. Si a mi, senyor, sabíets tolre lo cap del coll, Pere IV, Cròn. 65. A un ascut qua no as nul hom que'l puscha portar en son col, Graal. 21. Que si negú per menjar si escanyava, o si offegava per res que se li entreversàs al coyl, que li dons al coill gran colp, Eximenis Terç ed. Balari, 22. Una mola que feu liar al coll del omeyer Pilat, Biblia Sev. 196. No so vengut assi... per a vencre los tres colls de la serpent, Alegre Transf. 83. El seguien a risc de trencar-se el coll, Massó Croq. 43. A coll, o al coll: sobre la regió veïna al coll, espatlles i part de l'esquena. Tot coiler qui porta a coil neguna mercaderia, Leuda Puigc. Quer. 1288. Carregat fo de oques e de gallines que portava a son coll, Llull Blanq., c. 46. Aduyen les pedres dels trabuquets al col, Jaume I, Cròn., 69. E a coyll passaren lo riu al senyor infant, Muntaner Cròn., c. 269. La dolorosa Mare hauia encontrat lo seu Fill ab la creu al coll, Villena Vita Chr., c. 226. Lo posaren en unes andes, e a coll d'òmens lo portaren molt reposadament, Tirant, c. 456. L'incendi, a coll del torb, duia sos rius de laves, Atlàntida i. Coll de gat: clatell que té la part superior massa grossa i carnosa (Cat.). Coll de grua (Empordà), o coll d'ànec (occ.) o coll de grívia (Men.): coll molt prim i llarg. Persona o animal de coll fred: de poca sang, mancat d'energia (Mall.). Coll de bot: renom que es donava als partidaris de l'arxiduc Carles d'Austria durant la guerra de successió. Coll tort: actitud pròpia dels beatos o dels hipòcrites. Hypòcrites del coll tort | y unes velles senyalades, | guardau no us entren en l'hort, Cons. casat 171. Portar qualcú al coll: mantenir-lo, subvenir a les seves despeses. Carrega-t'ho al coll!: es diu parlant d'un qui ha deixat un càrrec o negoci sense retre comptes de la manera com l'ha administrat, ans deixant als venidors tot el maldecap de l'assumpte. Anar amb el coll dret o amb el coll alt: anar amb molt d'orgull o amb la satisfacció de no haver-se d'avergonyir de res. Agafar qualcú pel coll: agafar-lo enèrgicament, llevant-li tot el poder de defensar-se. Allargar el coll a una cosa: consentir-hi, resignar-s'hi per força. No passar pel coll (una cosa): esser antipàtica, caure molt tort. Posar a qualcú una cadena al coll: imposar-s'hi per la força, constrènyer-lo, obligar-lo. Posar-se el dogal al coll un mateix: fer-se mal a si mateix, dur-se a la perdició. Posar-se el dogal (o el cabestre) damunt el coll: prendre llibertat absoluta, deslliurar-se totalment del poder d'altri. Posar-se les cames al coll: anar-se'n d'un lloc per força o contra el propi gust (Mall., Men.). Posar-hi el coll: afirmar una cosa resoltament com a certa, oferint-se a sofrir càstig si no resulta vera. Trencar-se el coll: caure violentament, i fig., fracassar, sofrir grans pèrdues, quedar anorreat físicament o moral. Rompre's s'ansa des coll: trencar-se la base del crani (Mall., Men.). Mentir pel coll: mentir descaradament, enormement. Posar el coll a una empresa o altra cosa: treballar-hi activament, prestar-hi ajut decidit (or.). Aquí hi ha una espatlla que no desdirà, baldament es rem fos de seixanta vuit... i que ningú més volgués posar es coll a portar-lo, Ruyra Pinya, ii, 134. Tenir una cosa a mig coll o tenir-la coll avall: tenir-la per segura sense esser-ho (or.). Y molts ja tenien coll avall que s'havia tornat a fondre per una temporada, Casellas Sots 24. No passar una cosa del coll avall: no preocupar gens, no esser considerada gens important (Mall.). Treure al coll: treure qualcú d'un perill greu, salvar-lo (Mall.). Estar (d'una persona o cosa) fins al coll: estar-ne tip, molt cansat, a punt d'acabar la paciència. Estar fins al coll: estar una dona embarassada molt prop del part (Mall.). Tòrcer el coll: perdre els sentits, desmaiar-se; morir-se. Retòrcer el coll a un animal: matar-lo. Quedar penjat pel coll: quedar en mala situació, fracassat. Talla coll!: fórmula enèrgica d'afirmar una cosa (Empordà); hi ha qui diu humorísticament: «Talla coll de camisa!» (Llofriu); però també hi ha qui diu seriosament: «Talla coll de carn!» (Llofriu). No poder donar coll a una cosa: no poder-hi donar abast, no atendre-la com cal (val.).
II. Part d'un vestit més o menys adaptada a la dita part del cos; cast. cuello. Per quant se ha introduit una mala y danyosa usansa de portar los colls y cabessos de las camisses grans fora tota mesura... mana que d'aqui al davant (exceptades las donas) nigú gos aportar colls o cabessos de camisses major de un ters de palm de largària, doc. a. 1596 (Hist. Sóller, i, 399-400). Surten de sas cases al carrer o camp sens el coll clerical, doc. a. 1747 (Hist. Sóller, ii, 960). No servia... més que per encerolar coxineres, colls de vellut y suadós de capell, Maura Aygof. 24. En mànegues de camisa i sense coll, Carner Bonh. 89. Coll aficat: el coll de camisa que hi va adherit i no es pot separar de la camisa (Mall.). Coll postís: peça que es pot llevar i posar a la part de la camisa corresponent al coll. Coll de mariner: peça de roba que enrevolta la part superior d'una brusa de manera que es doblega i per la part posterior forma un ample quadrilàter que cau damunt l'esquena del mariner o del noi que en va vestit (Bal.). Coll de diputat: coll molt alt i amb aleta girada que es portava a principis d'aquest segle. Coll i solapes: tota la vorera superior doblegada d'un jac o d'altra peça de vestir.
III. Part d'un objecte que per la seva forma, situació o ús recorda el coll d'un animal. Especialment:
|| 1. La part superior i més prima d'una botella, gerra o altre recipient semblant; cast. cuello, gollete. Un coll de ampolla, Robert Coch 22. Eren estrets de coll els gerricons, Galmés Flor 8.
|| 2. Porció de bóta situada entre la testa i la faixa; cast. cuello.
|| 3. Barana que envolta la boca d'un pou o cisterna per evitar que hi caiguin (or., bal.); cast. brocal. Per hauer fet el coll en el pou del arraual, doc. a. 1691 (arx. de Felanitx). La cisterna, vora l'antic portal, obre encara son coll hospitalari, Alcover Poem. bíbl. 61.
|| 4. La part més prima d'un membre o víscera; cast. cuello. Coll de la cama o del peu: la part més prima de la cama, immediata al turmell. Coll del braç: braó, la porció del braç més immediata a la mà. Coll de la dent: la porció de dent situada entre el cos d'aquesta i l'arrel. Lo guardacors o garnada... sia lonch entro al coyl del peu, doc. a. 1325 (Miret Templers 303). Gamberes trosegades al coll de la cama, doc. a. 1365 (Rubió Docs. cult. i, 207).Coll de la mare: la part anterior i més prima de la matriu (cf. Pragm. Cat. 113). Coll de la bufeta: la part anterior de la bufeta de l'orina.
|| 5. nàut. a) La part més prima d'un pal; la part d'un pal compresa entre l'encapelladura de la xàrcia i la creu de la vela; cast. cuello.—b) Part corba interior de l'àncora, entre la canya i el braç (Mall.).—c) El punt del rem que separa el guió de la canya i juga dins l'estrop (or., val., bal.).—d) Coll de gaó: el punt de l'arrancament on comença la roda; cast. arranque de roda.
|| 6. Anell de suro que queda al cap d'amunt del tronc (Hostalric).
|| 7. a) Tros de canya dels cereals situat entre les fulles i l'espiga (Mall.); cast. cabillo. Posar coll: créixer del nuu superior a l'espiga (Artà).—b) Part situada entre l'arrel i la tija d'una planta; en les cebes, la part que uneix les fulles amb el pom (Mall.); cast. cuello.—c) Ull o creixull de favera (Eiv.).—d) Sarment vell escapçat de cep (Igualada).—e) Punt llis de la soca de l'ullastre, apte per a ficar-hi la muda (Mall.).
|| 8. Coll de mina: tros de mina que va de pou a pou o de la boca o del cap de la mina a un pou (or.).
|| 9. Nas o piu molt gruixat que serveix per a pujar o abaixar la jàssena de la tafona (Mallorca).
|| 10. a) Tros rebaixat o aprimat de l'arbre del molí de vent, ran del caparrot, que és la part que descansa damunt els congrenys (Mall., Men.).—b) Espiga del badil que balla dins els collferro del molí (Inca).
|| 11. La porció del canó d'artilleria situada entre la boca i els munyons (cf. Barra Artill. 4).
|| 12. Punt d'un arbre de transmissió per on aquest descansa sobre un coixinet; cast, cuello.
|| 13. La part més prima de l'arbre de la sínia, que va subjecta entre el jou i la tortuga (Muro de Mall.).
|| 14. a) Tros de l'aixada situat entre l'ull i la pala (Ribera d'Ebre).—b) Tros de ferro de devers un pam, que es posa a la part inferior del mànec del caveguet perquè estigui més fort (Sa Pobla).—c) Porció anterior i més prima de la pala de la rella (Eiv.).—d) Tros de ferro que s'afegeix a la part anterior o tall d'una rella o altra eina, quan està gastada (Massalcoreig, Pineda). Quan la rella no està gaire gastada, li posen mig coll (Massalcoreig).
|| 15. Tros de biga per a fer la barbacana o ràfec de teulada o de balcó (Rupit).
|| 16. Cimal o branca de les més gruixades d'un arbre (Tortosa).
|| 17. La part superior de la fusada, per on es comença a debanar (Pons Ind. text.).
|| 18. El primer solc que es fa en començar a llaurar, i els altres paral·lels fins a acabar la llaurada; cast. besana (Un Mall. Dicc.).
|| 19. Coll de cavall: augment d'alçada a un extrem de paret que divideix o tanca un corral, pati, etc. (Palma).
|| 20. Coll de màniga: peça de xarxa que està a la desembocadura del cóp de l'artet i és de malla més ampla que el segon motlo (Llucmajor). Hi ha «coll de màniga de nata» i «coll de màniga de plom».
|| 21. Coll de platabanda: en la màquina salfactina, regle que aguanta les pues per llur part mitjana (Pons Ind. text.).
|| 22. Obrir coll (un llaüt): minvar la superfície de les veles, substituint la mestra per la pítxola o catxamarina, o bé canviant el floc amb el menjavents, etc., per tal que el llaüt quedi més lleuger de velam i no rebi tan forta la impulsió del vent (Mall.).
|| 23. Freu o espai estret entre dos arbres per on solen passar els tords a l'albada o a entrada de fosc, i on els caçadors paren els filats per agafar-los (Mall.). Els fílats per caçar a coll són de forma triangular, sostinguts lateralment per dues canyes molt llargues; el caçador s'asseu entre els dos arbres que formen el coll, aguantant els filats amb el cap d'una de les canyes fixat a la cinta amb una corda o dins una taleca; amb la mà dreta aguanta l'altra canya, i en passar un tord i envestir-se amb els filats, s'hi embolica, i el caçador amb la mà dreta dóna volta als filats i el tord hi roman embarriolat. A les possessions de Muntanya abunden molt els colls de tords; solen posseir-ne l'amo, sa madona, llurs filles, la criada i els missatges; molts de missatges es lloguen «per tantes lliures i tal coll per caçar tords».
IV. Espai de temps que és concedit per a resoldre un assumpte, per a complir un tracte, etc. (Empordà, Garrotxa, Barc., Camp. de Tarr.); cast. plazo. «Tens tres mesos de coll per tornar-me la contesta» (Valls). «M'ha dat un parell de setmanes de coll per a anar-me'n del mas» (Reus). Ens resta tota sa tarda de coll per a pescar a volantí, Ruyra Pinya, i, 18. Que de les vuyt fins a mitja nit, vès si en tenia de coll pera qualsevol cosa!, Víct. Cat., Cayres 125. Un home que té dues hores de coll, Carner Bonh. 82.
    Refr.—a) «Aigua al coll i peu eixut»: fingint estimació, fent veure que s'estima sense estimar (Vallès).—b) «Lo mateix té al coll que al muscle»: es diu per expressar indiferència (val.).—c) «Tu que no pots, porta'm al coll»: es diu quan s'exigeix ajut d'un qui ja ha fet tot el que podia i està exhaust (val.).—d) «Tu que l'has mort, porta'l al coll»: es diu quan es demana que el qui ha fet una part d'una obra faci l'acabament (Alcoi).—e) «Entre lladres, sa roba al coll»: es diu per recomanar previsió i vigilància entre gent sospitosa (Mall.).—f) «La figa i la dona, quan torç el coll és bona».
    Fon.: kɔ́ʎ (pir-or., or., occ., alg.); koʎ (Catllar, Serrallonga, segons BDC, ix, 39); kɔ̞́ʎ (val., mall., men.).
    Intens.:—a) Augm.: collàs, collarro, collot, collarràs, collarrot.—b) Dim.: collet, colletxo, collel·lo, colleu, collí, colliu, collarrí, collarroi, collarrinoi.
    Etim.: del llatí cŏllu, mat. sign. I.

2. COLL m.
|| 1. Muntanyola, puig de poca alçada (Pla d'Urgell, Mall.); cast. colina. Agen tanta pau e treua de mont gat dentro al castel de faylz e de col de finestreles dentro al col de finestreles dentro al col de sa gauarra e del col de cerola e de val vidrera dentro a XII legues dins la mar, Usatge 62 (Anuari IEC, i, 292). Guardaren detras lo puig vers tremuntana, en hun coll, Desclot Cròn., c. 49. Ha camps specioses, monts e colls molt abtes a llaurasó, Reis Bret. 216. Tots los munts e los colls seran humiliats, Evang. Palau.
|| 2. Pas entre muntanyes; depressió notable del terreny entre dos cims (or., occ., Maestr., mall.); cast. collado, garganta. Passam per Muruedre per un coyl que y ha, Jaume I, Cròn. 210. E passam per lo coll de Paniçars, Pere IV, Cròn. 168. Scipió atendà's en un col qui era molt abondós en aygues fontals, Scip. An. 45. Tombo un coll molt pedregós i em trobo altre cop en mig de prats, Massó Croq. 12.
|| 3. a) Munt llarguer de gra i palla que es fa damunt l'era, en direcció perpendicular a la del vent, i del qual prenen el blat per a ventar-lo amb les forques o pales (Mall.). Solen fer tres munts successius, avançant damunt l'era en direcció contrària a la del vent: el primer i el segon munt es diuen colls, i el tercer es diu serra o carena. La replega del gra i la palla per a formar els colls, es fa amb el tiràs.—b) Coll de la palla: cadascun dels munts de palla que es formen damunt l'era en ventar el blat, per l'acció del vent que se'n porta la palla i l'amuntega (Segarra, Urgell, Massalcoreig, Gandesa, Maestr., -Mall.); cast. balaguero.—c) Cadascuna de les seccions d'era situades a la part anterior de les dues serres o munts que es formen en ventar els cereals (Morella, Cullera).
|| 4. Endret d'on ve el vent a l'era (Mall.). «Aquesta era té bons colls»: està exposada a bons vents (Montuïri, Manacor, Sineu). «Avui hem tengut un bon coll i hem llevat d'era prest» (Llucmajor). «Hem tengut mal coll de vent»: el vent ens ha vingut malament per a ventar (Sant Joan de S.). (Cf. Rokseth Cult. 153-154).
|| 5. Endret de la mar d'on ve el vent (Mall., entre mariners). «Per ventura més tard es vent vendrà d'un altre coll» (Palma, entre mariners).
|| 6. Coll de mar: a) Onada amb molta força (Costa de Llevant, Barc., Sitges, Val., Al.); cast. oleada. Un coll de mar apagà la remor d'aquell bes primer, Morales Id. 110.—b) Remolí, moviment de l'aigua en espiral que engoleix les barques (Torís).
|| 7. Banc de sorra (Costa de Llevant, Costa de Ponent).
    Fon.: kɔ́ʎ (or., occ., val., bal.).
    Etim.: del llatí cŏlle, mat. sign. || 1. Sobre el significat || 2, que sembla que podria venir de cŏllu (‘coll’ art. 1), som del parer de Manuel de Montoliu: «creiem que coll en antic català, era, pel seu sentit, emparentat amb l'it. colle, el prov. col, el cast. colina i el francès colline, que són reflexes del llatí cŏlle, i no de cŏllum. Com que no hi ha altures sense la corresponent depressió o gorja, pogué influir aviat cŏllum en aquest derivat de cŏlle; i així coll passà per una gens forçada traslació a esser designació del pas entre dos colls o cims. La mateixa evolució sofrí el sentit del cast. collado» (BDC, iii, 45).

3. COLL m.
|| 1. Conjunt de treballadors que fan una feina plegats (Alaró); cast. brigada.
|| 2. Cadascuna de les quatre menes de cartes que formen la baralla i que es coneixen per les quatre diferents figures (oros, copes, espases i bastos); cast. palo. De quin coll anem? preguntava el porquerol.—Bastos, trumfos, li responian, Caselles Sots 91.
    Loc.—a) Esser d'un mateix coll: esser de la mateixa opinió, del mateix partit (or.).—b) Prou d'aquest coll!: es diu enèrgicament i imperativa en voler desviar la conversa d'un tema enutjós (Empordà).
    Fon.: kɔ́ʎ (or., bal.).
    Etim.: del llatí cōpŭlu, ‘coble’, amb contaminació de coll art. 1, que ha produït el canvi de la o en ɔ i la conservació de la ll que normalment s'hauria tornat ј en empordanès i en mallorquí.

4. COLL m.
Herbacol (Morella, Ador).
    Fon.: kɔ́ʎ (Morella, Ador).
    Etim.: contracció de quall (<coagŭlu).

CÓLL m.
Testicle (Bagà).
    Fon.: kóʎ (Bagà).
    Etim.: del llatí cōlĕu, mat. sign.

ÇOLL f., grafia ant.:
V. soll.