DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCAT1. COLLAR m.
Tota peça de metall, corretja, tela, etc. que envolta el coll d'una persona o animal i li serveix d'ornament, de distintiu, d'utilitat per al seu treball, etc. Especialment:
|| 1. Peça de matèria preciosa o vistosa, que es posa al voltant del coll per ornament d'aquest; cast. collar. Hauia licència de portar collar de perles e de pedres precioses, Eximenis II Reg., c. 64. Tres colas [sic] de nina de perles fulles de argent e coral e altres paternostres, doc. segle XIV (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Demanen als bèsties de marits... anells, perles, collars, paternostres, Metge Somni iii. Altre collar de argent daurat, baulat, e son XII baules ab palletes, ab son cordó de fil: Item altre collar ab VIII pinyols de oliva de argent e VIII redons petits daurats, doc. a. 1450 (Hist. Sóller, ii, 785). Tornant-li lo collar de la diuisa que lo dit senyor acostuma de donar a tots aquells a qui fa cauallers, Tirant, c. 52.
|| 2. Peça de l'armadura que defensava el coll del guerrer; cast. collar. Axí mateix haguessen armes defensiues com jupons... collars e bragues, cuxeres, Eximenis XII del Crestià, c. 213. (ap. Aguiló Dicc.). Un faldó de malla ab dos parells de gossets de launa e un collar de launa, doc. a. 1467 (Aguiló Dicc.).
|| 3. Anella de ferro que es posava per càstig al coll dels malfactors o dels captius; cast. collar, argolla, collera. Ad obs de la presonera del casteyl de Bar, dos ferres ab cadenes e ab mayoteres nous et ab colars, doc. a. 1316 (RLR, xxxi, 61). Que no sia ninguna persona qui gos jurar ni blasfemar... sots pena de estar vint dias al collar en la pública plassa, doc. a. 1561 (Monsalvatje Not. hist. xix, 34).
|| 4. Peça de metall, de fusta, de corretja, etc., que enrevolta el coll d'un ca o d'un altre animal per subjectar-lo; cast. collar. Cascú portaua un leó ligat ab una trenyella d'or e de seda, ab grans collars d'or que los leons al coll portauen, Tirant, c. 60. Tenint el ca pel collar, Rosselló Many. 71. Collar de punxes: el que va armat de punxes de ferro i el porten els gossos de ramat per defensar-se dels llops (Cat.); cast. carlanca. Collar d'esquella o de picarol: cercle aplanat, fet generalment de lledoner, on va penjat el picarol o esquella que duen les cabres i ovelles (Mall.). També s'anomena collar la canaula d'estacar els bous (Organyà, Bagà, Berga, Casserres). Collar del jou: peça de fusta en forma de U, que per la part superior va ficada dins dos forats que té el cap del jou i travada amb una agulla o barreta de ferro, i serveix per a subjectar el coll del bou al jou (Senterada, Pobla de S.).
|| 5. ant. La part d'un vestit més pròxima al coll o que servia per a abrigar o adornar el coll; cast. cuello. Un colar de dona de drap blau ab sendat per la vora, doc. a. 1403 (Aguiló Dicc.). Los sayos y los capots porten ab collar alçats, Cobles Marquesota Un collar de dona de drap de blanquet oldà, doc. a. 1412 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Una altra alcandora de hom... ab puntes entorn les faldes e al collar e a les mànegues, doc. a. 1420 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 6. Conjunt de dos bastons corbats i articulats de manera que formen com un compàs que es pot obrir i tancar, i van col·locats al voltant del coixí de llaurar per mantenir-lo subjecte (Mall.).
|| 7.
Guarniment compost d'un gran anell de cuiro farcit de palla o de crin i subjectat per dues costelles de fusta, que es posa envoltant el coll de la bístia que ha de junyir-se al carro o a l'arada i s'articula per medi d'anelles i sivelles amb les corretges que serveixen per a dirigir els moviments de l'animal (pir-or., or., occ., Morella, Pego, Men.); cast. collera. El cos principal és de badana farcit de palla o de llana o crin; els dos bastons que el subjecten s'anomenen costelles; a la part inferior de les costelles hi ha dos forats per on passa la clau, que és una corretja que serveix per a estrènyer o eixamplar; a mitjan costella van dos vencillons de cuiro amb sivella per enganxar a la costella els argollats; al cos del collar van tres corretges, una de les quals és anomenada cap de morro i s'enganxa al guardapols, que és de cuiro y cobreix el coll de l'animal.
|| 8. Via o faixa de color diferent que tenen en el coll alguns ocells i altres animals; cast. collar. Aquelles plomes blanques que van, vers lo tos del astor o sparver és dit collar, Anim. caçar, 5 vo.
|| 9. Anella de forma circular o semicircular que serveix per a estrènyer fort un objecte o per a subjectar-ne dos entre si; cast. collar. És terme usat principalment en la nàutica i en mecànica.
|| 10. Collar de bruixes: planta lleguminosa de l'espècie Anagyris foetida (Cat.); cast. chocho del diablo, collar de bruja.
Loc.
—Anar a qualcú lo collar del gipó (en una cosa): anar-li la vida, estar-hi en perill de mort (ant.). Nos hi va lo collar del gipó, doc. segle XVI (ap. Quadrado Germ. 52).
Fon.: kuʎá (pir-or., or., men., eiv.); koʎá (occ., Maestr., mall.); koʎáɾ (Cast., Val.).
Intens.:—a) Augm.: collaràs, collarot.—b) Dim.: collaret, collaretxo, collarel lo, collareu, collarí, collariu, collaró.
Sinòn.:— || 5, coll;— || 7, collera, colleró;— || 10, garrofer pudent.
Etim.: del llatí cŏllāre, mat. sign. || 1-4.
2. COLLAR v.
|| 1. tr. Enviar-se, passar pel coll (Sta. Eulàlia de Riuprimer, ap. Aguiló Dicc.).
|| 2. intr. Estar la càrrega d'un vehicle més decantada cap a la part del cul, i pesar, per tant, més de davant que de darrera (Barc.).
|| 3. tr. Perbocar (una aixada o una rella), afegir-hi ferro, posar-li coll (Pineda, Pradell d'Urgell).
|| 4. intr. Posar coll el sembrat, créixer la porció de cereal compresa entre les fulles i l'espiga (Mall.).
|| 5. intr. Arribar a aplec una collita, fruitar (Gandia). «La collita no ha collat».
Fon.: kuʎá (or.); koʎá (occ., mall.); koʎáɾ (val.).
Etim.: derivat de coll art. 1.
3. COLLAR v.
I. || 1. tr. ant. Pujar, portar amunt; cast. subir. Pus la terra haja hom a portar e collar en alt, Pragm. Cat. 98.
|| 2. intr. Arribar, anar fins a certa distància (Tortosa); cast. alcanzar. «Aquest tret ha collat vint metres». «La meva escopeta no colla gens».
|| 3. Importar, arribar una quantitat a certa suma; cast. montar, subir, llegar.
|| 4. intr. Bufar, venir el vent en una certa direcció, especialment en relació als colls de l'era (Mall.).
II. intr.
|| 1. nàut. ant. Hissar les veles, posar-les en disposició de fer-se a la mar. Notxer... deu fer collar e metre veles com ell conexerà que faça a fer, Consolat, c. 332. En aquel loch on lo navili ha costuma de sorgir, collaren totes les naus per fer vela, Pere IV, Cròn. 345.
|| 2. Anar-se'n, partir, posar-se en camí cap a un lloc determinat (Mall.); cast. partir, tomar el portante. «Ja és hora de collar». La gent començà a collar | de cap a dins la ciutat, glosada d'A. Xic (inèdita, Mall.).
III. tr.
|| 1. Caragolar la vela (Costa de Llevant, Costa de Ponent).
|| 2. ant. Estrènyer a la colla, donar turment a un reu. Lo jutge de la potestat contra ell fermament proceïa, i ja l'havien collat algunes voltes, Decam. i, 160.
|| 3. Estrènyer un pern o caragol, o subjectar una peça amb una altra mitjançant perns o caragols (or., occ.); cast. atornillar. Collava y descollava d'esma el caragol gros, Pons Auca 7.
|| 4. Unir estretament una cosa amb una altra, de manera que no balderegi (or., occ.); cast. apretar, fijar. «Vaig fer collar l'aixeta grossa a la bassa». Collar la mola: falcar la nadilla perquè la mola no fregui més a una banda que a l'altra (or.).
|| 5. Atesar, estirar una cosa fixa pels extrems posant-la ben tensa; cast. tender, atesar. Lo fort arch de corn pres e collà e ab la enerbada sageta apuntà lo tendre pits, Alegre Transf. 17. Dos crochs de collar roba, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii, 413).Especialment: a) Fer voltar la roda del collador del teler perquè la roda quedi tibanta (or.).
Refr.
—«Quan un colla, l'altre amolla».
Fon.: kuʎá (or.); koʎá (occ.).
Etim.: reunim en aquest article les accepcions de collar que semblen poder venir d'un verb llatí *cŏllāre ‘pujar’, derivat de cŏlle, ‘pujol’. El significat de ‘pujar’ concorda amb l'italià collare ‘fer pujar’, ‘elevar amb cordes’, ‘hissar’, amb el sicilià kuḍḍari ‘fer pujar’, amb el provençal colar ‘hissar’, ‘envelar’, etc. (cf. REW 2041, Levy Prov. Suppl. Wb. i, 279). Del significat de ‘hissar les veles’ degué derivar-se en la terminologia marinera el de ‘caragolar la vela’ (III, || 1), i d'aquest després el significat genèric de ‘caragolar’, ‘estrènyer’, ‘unir fort’, ‘atesar’. Val a dir que totes les accepcions del paràgraf III podrien esser també procedents del llatí cōpŭla + cŏllum (d'on procedeix el mot colla art. 1), i per tant caldria en aquest cas posar-les en l'article venidor (collar art. 4); així havíem interpretat les dites accepcions en l'article acollar 1; però ara ens sembla més encertat agrupar-les sota els derivats de collar en el sentit de ‘pujar’. De totes maneres no acaba d'haver-hi seguretat en la difícil classificació de significats d'aquests mots, com es pot observar en el mateix REW 2041 de Meyer-Lübke, qui posa el mot llatí hipotètic *cŏllāre, ‘estirar amunt i avall’, sense saber si cal derivar-lo de cŏlle o d'una variant dialectal del grec calare.
4. COLLAR v.
|| 1. tr. Junyir al jou (Empordà); cast. uncir. «Apa, ves a collar, que és tard». Com si anessin collats per un jou invisible, Víct. Cat., Ombr. 19. Collar els animals dalt l'era: lligar amb el ramal un animal a l'altre que li va davant, a la batuda (Vinaròs).
|| 2. tr. Ajuntar cartes d'un mateix coll (or.).
|| 3. intr. Anar junts a caçar (Empordà). «Una colla de caçadors que han collat per anar a cacera» (Llofriu).
|| 4. intr. Anar molt unides, avenir-se molt dues o més persones (or.); cast. ligar.
|| 5. tr. Unir, ajuntar bé dues peces de fusta; cast. ensamblar (Labèrnia-S. Dicc.).
Fon.: kuʎá (or.); koʎá (occ.).
Etim.: derivat de coll art. 3 o de colla art. 1 (tots dos procedents del llatí cōpŭla + cŏllu).
5. COLLAR v. tr.
Coagular (Calasseit, val., eiv.); cast. cuajar. Escalfau-la e espremeu-la dins en un drapet de lli de manera que's colle, Anim. caçar 53.
Fon.: koʎá (Calasseit, Morella); koʎáɾ (Alcoi, Benidorm); kuʎá (Eivissa).
Etim.: del llatí coagŭlāre, mat. sign.