Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  collir
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

COLLIR (ant. escrit també cullir, colir, coylir, coyllir, i dialectalment coir). v. tr.
|| 1. ant. Recollir (en general). Preneu lo dit oçell destrament per lo matí en deiú e colliulo en una touallola, Anim. caçar 56. Resclosa... qui coyllí algunes fonts qui nexian deyós lo dit rech, doc. a. 1426 (Manual de la Vegueria de la Vall de Ribes). Enuiaua quescun die sos hòmens a cullir l'aygua del ros del matí, Eximplis, i, 188. Especialment: a) Fer el cobrament d'un tribut, censal o altre pagament que fan diverses persones; cast. recoger, recaudar. Lo qual diner cullen et prenen ho cullir facen los majorals, doc. a. 1290 (Col. Bof. xl, 25). Per cullir o fer cullir les rendes o drets reyals, doc. a. 1300 (Arch. Glott. It., ix, 272). La almoyna que ladonchs se cullia per tot lo regne, Pere IV, Cròn. 124.
|| 2. Arrancar de la planta (una flor, fruit, branquilló, etc.) o arrancar una planta (del lloc on està sembrada); cast. coger. Encontrà l'ermità qui collia de les herbes ab què viuia, Llull Felix, pt. i, c. 2. Coué que coylam dels cinch arbres flors, Llull Gentil 84. Anà a un seu hort per cullir cols, Muntaner Cròn., c. 124. Un ancià qui colia hortigas, Graal 114. Y'l fruyt per collir les mans estengué, Passi cobles 81.
|| 3. Arreplegar (els productes de la terra); cast. recoger. Los senyors d'aquels arbres per cuylir los fruits hi poden entrar et exir et cuylir aquels fruyts, Cost. Tort. III, xi, 21. Haviem tota la gent consumada, si que res no si cullia, Muntaner Cròn., c. 231. Sobre les llanes que's cullen en lo present regne, Corts de Val., a. 1604 (ap. Aguiló Dicc.). Perque'n culliu la mel, mon cor hi bresca, Verdaguer Idilis. a) fig. La punició dels tirans, ella en sa vida la sembrà; e lo dit senyor la ha collida e portada a desijada fi, Metge Somni iv. Disgusts y penes cohiràs arreu, Aguiló Poes. 182.
|| 4. Agafar una cosa alçant-la d'en terra; cast. coger. Posava sa mà baix de sa porta, cohia sa clau, Roq. 16. La corona li cau a l'oferir-la, i a l'abaixar-se el jove per collir-la, Canigó. Se posa a tirar dobles de vint. Es criats y criades s'acalaren a cullirles, Alcover Rond. i, 84. Ajupir-se, collir una pedra i etzibar-la dret al turó, fou tot u, Ruyra Parada 33.
|| 5. fig. Treure (una dona) del fadrinatge, maridar. Avuy ja no li penja la llarga trena rossa, avuy ja és per cullir, Cases A., Poes. 98.
|| 6. Entendre, advertir una cosa en el moment que un altre la diu i retenir-la en el cap; cast. coger, pescar. Visqueren sempre alerta y collintlos les seues paraules, Penya Mos. iii, 149. Collir qualcú pel mot: agafar-lo, descobrir les seves intencions mitjançant les paraules que diu sense intenció de descobrir-se (or.).
    Refr.
—a) «Qui sembra, cull» (Bal.).; «Cadascú cull lo que sembra» (Cat.): vol dir que el profit surt de l'esforç que es fa per obtenir-lo.—b) «Qui té era i trull, no sap lo que cull» (occ., val.).—c) «No es pot dir oliva, que no sia collida» (Mall.).
    Fon.:
kuʎí (pir-or., or., Andorra, Pallars, Ribagorça, Ll., Pla d'Urgell, Tortosa, Morella); koʎí (Boí, Vilaller, Pobla de S., Tremp, Fraga, Gandésa, Calasseit, Tortosa, Benassal, Llucena, Monòver); koʎíɾ (Cast., Val., Gandia, Pego, Alcoi, Al., Elx); kuʎíɾ (Val., Sueca, Gandia, Pego); koí (Pollença, Palma, Manacor); kuí (Sóller, Inca, Artà, Felanitx, Menorca, Eiv.); koví (Manacor); akuʎí (Alg.).
    Var. form.:
cúller, culldre.
    Conjug.:
en el paradigma de les pàgs. 298-299 donam la flexió completa de collir segons els diferents dialectes catalans.
taula 

    Etim.:
del llatí colligĕre, mat. sign.