DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

COLLITA (ant. escrit també cullita). f.
|| 1. Acte i efecte d'arreplegar els productes que dóna la terra; cast. cosecha. Lo tribut dels jueus de Gerona et de Geronès ab tota ça collita cascun any, doc. a. 1315 (Col. Bof. xxxix, 59). Havia grans cullites y bones, Pere IV, Cròn. 285. Les persones de fora o de la ciutat qui'n han de llurs cullites, doc. a. 1373 (arx. mun. de Barc.). Perque les collites li uénen reuesses, Proc. olives 1171. Podria malmetre les cullites pendents de vrema, Serra Calend. folkl. 184.
|| 2. fig. Replega de qualque cosa; cast. cosecha, recogida. «Hem fet una bona collita de cançons». Esser una cosa de la pròpia collita: esser producte propi, no après o copiat d'altri. «Aquest infant és de la collita de casa»: és nat a casa nostra (Urgell).
    Refr.—a) «Per tenir bona collita, lo temps, pagès, aprofita» (Gomis Meteor. 132).—b) «Tota collita vol aire» (València).—c) «Amb bona collita, ni mai que plogui!» (Cat.).—d) «No hi ha collita més esguerrada que la que no està sembrada» (Urgell, Segarra).—e) «Més val que s'enganye u, que la collita»: vol dir que, de dos mals, és preferible el que menys perjudica (València)—f) «A la collita se veurà el fesol»: vol dir que el resultat d'una cosa complicada es veu quan està acabada (Cat., Val.).—g) «Llauradeta de burret i cavadeta de xiquets, collita de pets»: vol dir que les feines que s'encarreguen a gent inepta surten malament (Alcoi).
    Fon.: kuʎítə (pir-or., or.); koʎítɛ (Tremp, Ll., Gandesa, Falset, Alcoi); kuʎíta (Andorra, Tortosa, Val.); koʎíta (Morella, Cast., Val., Al.); koítə (Palma, Manacor, Pollença); kuítə (Sóller, Inca, Men., Eiv.); kovítə (Manacor).
    Etim.: del llatí collĕcta, ‘arreplegada’.