DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

COMANDAR (ant. escrit també comendar). v. tr.
I. || 1. Encarregar. A la vostra uniuersitat per aquests escrits apostolicals comandan manams que... procurets, doc. a. 1255 (Miret Templers 340). Part lo prom de la maysó e comandet lo rey Artús a Déu, Graal 7. Lo mestre de estable... fassa pendre los cavalls o mules que comandades li són, Robert Coch, fol. 7.
|| 2. Manar, encarregar en virtut d'autoritat; cast. mandar. Emperò lo notxer no li deu comandar cosa que no li haia de comandar Consolat, c. 125. Feta reina Pampinea, comandà que cascuns callassen, Decam. i, 62. Li encari el fusill, i llavors faré lo que'l meu governamant me comandarà, Massó Croq. 197.
|| 3. Tenir autoritat, manar; cast. mandar. a) absol. E poder al almirayll donar vullats, e que nul altre no hi haja comandar, mas ell aprés de vós, Muntaner Cròn., c. 272. Terra de furs que són lleys y dogals pe'ls qui comanden, Picó Engl. 64.—b) Tenint com a complement directe el nom del qui està subjecte a l'autoritat. Qualsevol qui comanda ets altres també ha de sebre comandarse a ell mateix, Ignor. 69. El moro qui'ls comandava..., los va resoldre, Rosselló Many. 38.
II. ant. Lloar, enumerar les perfeccions d'una persona o cosa; cast. alabar, recomendar. Dels quals los poetes han en ses obres comendat perpetuant lurs recordacions e virtuosos actes, Tirant, dedic. En obtalmia freda e colliri de mitra és molt comendat. Cauliach Coll., II. 2, d. 2.a, c. 2. Lo emperador Frederich que era comendat de tanta saviesa humana, Egidi Romà, II. 2, pt. 3.a, c. 12. Esser molt comendat d'una cosa: estar-ne molt pagat i satisfet, molt gojós. Restam molt contents dels avisos e molt més de vostra bona pràctica..., lo que molt vos és regraciat e'n som molt comendats, doc. a. 1462 (Col. Bof. xx, 8-9).
    Refr.—a) «Qui comanda a can Ribot: son pare o s'al·lot?»: ho diuen quan un menor d'edat o un mancat d'autoritat vol comandar (Mall., Men.).—b) «Cadascú comanda a ca seva» (Mall., Men.).—«Qui comanda fa la llei»: vol dir que el qui està revestit d'autoritat sol tenir manera de posar la llei a son gust (Mall., Men.).—d) «Qui comanda, que dugui sa vara»: vol dir que el depositari de l'autoritat n'ha de fer ús i ha d'imposar-la quan pertoca (Men.).—e) «S'homo comanda, i sa dona fa lo que vol» (Men.).—f) «A casa d'En Poca-cosa, més que ell, comanda sa dona» (Mall.).—g) «Allà on comanden dones i llauren vaques, es mal any és segur» (Mall.).
    Fon.: kuməndá (or., men.); komandá (occ.); koməndá (mall.).
    Sinòn.: I. || 1, encomanar, comanar, encarregar.— || 2, manar (més usat que comandar en el català i en valencià; en canvi, comandar és la forma predominant en mallorquí i menorquí).
    Etim.: del llatí commandare, mat. sign. Les accepcions del paràgraf II són llatinismes erudits que copien els significats del llatí clàssic commĕndare.