Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  combregar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

COMBREGAR v.
|| 1. tr. Administrar el sagrament de l'Eucaristia; cast. dar la comunión (als sants), viaticar (els malalts). Que anàs confessar e combregar un seu parroquià qui era pres de mort, Llull Felix, pt. x, c. 3. E lauòs combregà'ls a tots, liurant-los lo seu preciós cors, Villena Vita Chr., c. 147 Un capellà la combregava, hòstia li dava sens consagrar, Spill 4010. Lo Papa combregant moltes gents, combregaua a ella, Eximplis, i, 239. Sa malaltia s'agravà, donaren orde de combregarlo, Roq. 37.
|| 2. intr. Rebre el sagrament de l'Eucaristia; cast. comulgar. Fo lo malalt trespassat d'aquesta vida sens confessió e sens que no hac combregat, Llull Felix, pt. x, c. 3. Nós e tota la maior partida hauíem combregat ans que entràssem en la mar, Jaume I, Cròn. 63. D'una hòstia consegrada combregaren amdós, Muntaner Cròn., c. 37. Especialment: a) Rebre per primera vegada el dit sagrament; fer la primera comunió. «El dia que vaig combregar no l'oblidaré mai».—b) Rebre el viàtic. «Està molt malament; anit ha combregat».
|| 3. intr. fig. Esser participant convençut (de certes idees, escoles, sectes, etc.); cast. comulgar. Vol dir que combregava en les escoles novíssimes, Oliver Obres, ii, 73.
|| 4. (substantivat) m. Viàtic, i la comitiva que el porta; cast. viático. Dues lanternes per lo combregar, doc. a. 1482 (BSAL, xi, 292). Acompanyaren un combregar, Rúbr. Bruniquer, v, 313. Va venir el combregar d'Oratjol, Girbal Pere Llarch 239. Combregar general: processó que se celebra en la segona festa de Pasqua florida, per portar el viàtic als malalts i impedits en llurs domicilis.
    Loc.
—a) Combregar qualcú amb rodes de molí: fer-li creure coses inversemblants (or., occ., val., bal.).—b) Ja series bo per un combregar de pressa!: ho diuen als calmats, que fan les coses amb massa pausa (Mall.).—c) Ja pots anar darrera d'un combregar: es diu al que s'ha atipat molt (Cat., Val.).—d) Combregar general i enterro per amor de Déu: desproporció entre un bon principi i un mal acabament (or.).
    Refr.

—«Com fou mort, lo combregaren»: es diu dels remeis que arriben tard.
    Fon.:
kumbɾəɣá (pir-or., or., men.); kombɾeɣá (occ.); kombɾeɣáɾ (val.); kombɾəɣá (mall.). Les formes rizotòniques es pronuncien amb e oberta en català oriental (kumbɾέɣə), amb e tancada en català occidental i valencià (kombɾéɣa) i amb e mixta en mallorquí (kombɾə́ɣə).
    Etim.:
del llatí vulgar *commĭnĭcāre, var. de commūnĭcare, ‘comunicar’.