DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCATCONCÓRRER v. intr.: cast. concurrir.
|| 1. Acudir i trobar-se en un mateix lloc simultàniament diverses persones. Pricant en la ciutat de Leyda... on gran multitud de poble concorria, Pereç St. Vic. 23. Señalantlos las horas a què han de concórrer a la iglésia, doc. a. 1754 (Hist. Sóller, ii, 920).
|| 2. Coincidir o convergir en un mateix punt de l'espai. «Dues línies que concorren a un punt».
|| 3. Trobar-se simultàniament diverses coses en un mateix lloc o en un mateix objecte. Aquesta rahó de edificar ciutat concorra e cau comunament en tota ciutat del món, Eximenis, II Reg., c. 29. Rethòrica e poesia, que concorren sovén en les dances e cançons, Metge Somni iv. Que no's puga elegir en rector persona en la qual no concórregan totes las qualitats, Ordin. Univ. 1596, pàg. 6.
|| 4. Esdevenir-se alhora. Atès lo temps lo qual concorre de morbo, doc. a. 1475 (Hist. Sóller, ii, 408).
|| 5. Contribuir, cooperar amb altres a un mateix efecte. Los quals [florins] concórreguen ensemps ab los decem milia florins de la Ciutat en esser meses e despeses en la cuberta e altra obra de la dita Daraçana, doc. a. 1378 (Capmany Mem. ii, 151).
|| 6. Coincidir amb altres a pretendre la mateixa cosa. Los quals no puguen concórrer ni esser admesos a dit offici de cònsol, doc. a. 1503 (Col. Bof. xli). Que lo mantenidor concórrega en dit pris ab les primeres quatre carreres, doc. a. 1577 (BSAL, viii, 88).
Fon.: kuŋkórə (or., men.); koŋkóre (occ.); koŋkóreɾ (val.); koŋkórə (mall.).
Conjug.: segons el model córrer.
Etim.: del llatí concŭrrĕre, mat. sign.