DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CONCEBRE v. tr.: cast. concebir.
|| 1. Donar existència dins si mateix (a un nou ésser) per la fecundació. En aquella nit concebré hun tal infant de què serà gran bé, Desclot Cròn., c. 4. Si has procurat que fembra no puxa concebre, Eximenis Conf. 11. La dona no pot concebre sinó en lo temps que pot menstruar, Albert G., Ques. 46 vo. Déu vol que concebau huna filla, Villena Vita Chr., c. 2.
|| 2. Formar dins si mateix (una idea). Com Evast hagué concebut e delliberat en sa voluntat que amàs l'orde de matrimoni, Llull Blanq., 1, 2 Si bé he concebut tot ço que m'has dit, tu has mal parlat, Metge Somni iv.
|| 3. Formar dins son cor (un sentiment). Lo rey conçebria amor en son coratge a amar vós e vostre poble, Llull Felix, pt. vii, c. 4. Es ver que'ls de Mallorques conceberen algun despler, Pere IV, Cròn. 149.
    Fon.: kunsέβɾə (or.); konséβɾe (occ., val.); konsə́βɾə (mall.); kunsə́βɾə (men.).
    Conjug.: segons el model de rebre.
    Etim.: del llatí concĭpĕre, mat. sign.