Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  concloure
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CONCLOURE v. tr.: cast. concluir.
I. ant. Incloure, contenir, tenir dins si mateix. Mas lo ters tot a'ytal poder... que tot quant és conclou en si, Llull Gatz. 757. Ans que les tenebres d'infern no'm concloguen, Canals Carta, c. 28.
II. || 1. Acabar, arribar a la fi d'alguna cosa. Jatsia que moltes altres virtuoses dones me ocorreguen, conclouré breument en la reyna dona Maria, Metge Somni iv. Venint a concloure les rèpliques belles, Viudes donz. 481.
|| 2. Arribar a una solució definitiva (d'alguna cosa) per una decisió, acord, pacte, per un judici, com a conseqüència de les premisses posades, etc. Especialment: a) Acabar totes les incidències d'un plet amb la sentència corresponent. Lo plet pus longament és tirat... en axí que a penes o nuyl temps no porà esser conclus, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 310).—b) Acordar, resoldre entre diverses persones, i per ext., una persona tota sola. Parlar e concloure e a execució menar les coses siguents, doc. a. 1392 (Col. Bof. xl, 437). Ffo determenat e conclòs en lo dit Conçell, Ardits, i, 241 (a. 1425). Tengut consell, conclogueren que lo Sanglier combatés a Curial, Curial, ii, 78.—c) Decidir un judici, formar una opinió com a conseqüència de les premisses posades. Necessària cosa li és que a la fi de la disputació concloa a son aversari veritat, Llull Cont. 187, 25. No son cert què'n exirà, si no vols concloure que no és altre bé sino Déu, Metge Somni iii. Per ext., es diu de l'argument emprat per treure la dita conseqüència. Algunes n'hi ha [de raons] que a mon juhi, sens fe, no concloen tan necessàriament que hom no hi pogués rahonablement contradir, Metge Somni, i.d) ant. Convèncer, retre el contrari en una disputació. Era hun mestre en theologia, gran sophista, que a tothom que ab ell se prenie, concloia, Sermo septem art. Los xristians cuydaven que serien conclusos, perque no hauia molta sciència, Quar. 1413, pàg. 163.
    Fon.:
kuŋklɔ́wɾə (or., men.); koŋklɔ́wɾe (occ., val.); koŋklɔ̞́wɾə (mall.).
    Conjug.:
segons el model de cloure.
    Var. form.
ant.: concloir, concluir.
    Etim.:
del llatí conclūdĕre, ‘cloure’, ‘acabar’, convertit en *conclaudĕre en el llatí vulgar per regressió damunt el primitiu claudĕre.