DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CONCRET, -ETA adj.: cast. concreto.
|| 1. Format per la unió de partícules en una massa més o menys sòlida (per oposició a fluid).
|| 2. Que expressa la realitat, la presència real d'una qualitat en un objecte (per oposició a abstracte); real, específic, particular. Més especialment: a) substantivat, m. En la lògica lul·liana, els concrets són les tres modalitats (agent, acte i pacient) que integren una propietat abstracta complida. Perquè una qualitat (que Llull anomena propietat, dignitat o raó) sigui «complida», és a dir, assoleixi son grau màxim de perfecció, cal que la qualitat obri; així un home bo, cal que faci bones obres; mes tota criatura intel·lectiva rep la bonesa de Déu, qui és boníficant i bonifica la criatura bonificada, és a dir, feta bona; aquests tres termes—bonificant, bonificar i bonificat—són els concrets de la qualitat abstracta bonesa. Així diu Ramon Llull: Déu «és, donchs, gloriós per gloriant, gloriat e gloriejar, qui són coessencials e naturals concrets de sa glòria» (Llibre de Déu, c. 6); «Axí com quantitat de bonea qui és contínua en sa essència metexa e en sos concrets, los quals són bonificant bonificable bonificar» (Arbre de Sciència, i, 36).
    Fon.: kuŋkɾét (Barc.); koŋkɾét (Val., Palma).
    Etim.: del llatí concrētum, mat. sign.