DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CONFEGIR (i ses var. ant. configir, confíger). v. tr.
|| 1. ant. Unir diversos ingredients per formar un compost (alimentici, medicinal, etc.). Volem que'l apothecari un coadjutor haja... qui a ell en confegir ajut. Ordin. Palat. 89. Sement de rave, e de eruga e de condici confegits ab vinagre, Cauliach Coll., ll. 6, d. 1.a, c. 3. Per confegir carabassat o sindriat, Flos medic 195.
|| 2. Unir unes amb altres les peces d'una cosa trencada, per refer-la (Ripollès, Mall., Men.); cast. juntar. Sant Pere li encivella espasada i li devalla una oreia. I què fa el Bon Jesús? Fa amagar s'espasa a St. Pere i confegeix s'oreia an aquell llocifer, Alcover Cont. 129.
|| 3. Llegir (un o alguns mots) pronunciant primer ordenadament les lletres aïllades, després unint-les per formar síl·labes i unint les síl·labes per formar el mot; cast. deletrear, silabear. No apercebrien so que la letra significa tro que hom los hagués mostrat a configir, Llull Cont. 177, 25. Fassa hom confíger a son fill, e d'assò que configerà,... cové que sia feta construcció en aquell libre meteix, Llull Doctr. puer., pròl.
|| 4. Llegir o pronunciar lentament i amb dificultat; cast. deletrear, silabear. Mestre Felip cada vespre fa confegir es diari an es majoret, Roq. 34. Amb balbuceig confús ha confegit el salm de les estrelles, Alcover Poem. bíbl. 68. Jo dins ma cambra confegeixo versos i un esperit cavalca en cada rima, Carner Monj.20.
    Fon.: kuɱfəʒí (or., men., eiv.); koɱfeʒí (occ.); koɱfəʒí (mall.).
    Conjug.: segons el model de partir.
    Etim.: del llatí confīgĕre, ‘clavar una cosa amb altra’, ‘ajuntar’.