DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CONFIANÇA f.: cast. confianza.
|| 1. Acte de comunicar o entregar a qualcú (un secret, un encàrrec, etc.) per la seguretat de la seva discreció o bona fe. Fent-li confiansa de tots els pensaments, Penya Mos. iii, 235.
|| 2. Seguretat d'aquell qui compta amb el caràcter, capacitat, discreció o bona fe de qualcú. Home no poria tan bé hauer confiança en Déu, Llull Gentil 150. La qual he ferma confiança en ell que la'm farà, Pere IV, Cròn 362. Esser persona de confiança: merèixer la dita seguretat d'altri. Retirar la confiança (a qualcú): deixar de tenir-n'hi, cessar de confiar-li un càrrec o altra missió delicada. Sab qu'és homo de confiansa, de bon secret y prudent, Penya Poes. 188. Aburrint-se'n el protector li retirà la confiansa, Pons Com an., 33.
|| 3. Seguretat d'aquell qui compta amb alguna cosa. Lo embant de la sacristia y altar major, que, segons relació de los mestres, no són ninguns de confiança, puis caigué un d'ells, doc. a. 1717 (Hist. Sóller, ii, 241).
|| 4. Franquesa, relació de tracte exempt de cerimònies entre persones que confien cadascuna de la discreció o bona fe de l'altra. Una tertúlia de confiansa. Roq. 50. Amb ses persones de molta confiansa, Alcover Cont. 53.
|| 5. m. Anar pel confiança: en l'argot dels malfactors, és cometre un robatori en connivència amb una persona que freqüenta la casa de la víctima. Fins arriben a calcular lo que poden robar... Es una ilusió que's fan ells. Sols és probable en el cas que el robo's fes pel confiança, Vallmitjana Crimin. 29.
    Refr.
—«En la confiança està el perill»; «La massa confiança mata l'home»; «Les confiances i les males anyades treuen la gent de casa»; «Bones confiances i males collites acaben les cases» (val.).
    Fon.: kuɱfiánsə (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); koɱfiánsɛ (Ll.); koɱfiánsa (Cast., Val., Al.); koɱfiánsə (mall.).
    Etim.: derivat de confiar.