DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CONFIAR v.: cast. confiar.
|| 1. tr. Remetre, entregar a qualcú una cosa amb confiança. Confiar (a qualcú) un depòsit. Confiar a un bon mestre l'educació dels fills. Confiar un secret: comunicar-lo amb confiança. No sé... en qual poder tan cara e tan gran penyora com és aquest secret pusca confiar, Curial, iii, 55. Casi bé us podeu confiar les vostres coses a cau d'orella, Vilanova Obres, xi, 106. Y'l càrrech d'enganxador d'anuncis, que li confiavan algunas casas navieras, Pons Auca 161.
|| 2. intr. (i ant. refl.) Tenir confiança. La gran misericòrdia en què's poden confiar justs e peccadors, Llull Felix, pt. viii, c. 6. En eyl ador e en eyl confiy, Llull Gentil 232. Deuen sperar e confiar en lo llur creador, Pere IV, Cròn. 23. No't vulles confiar en amistats, Genebreda Cont. 124. Si tant de vós com voleu no confiu, | mon gran voler me porta'n aquest zel, Ausiàs March, lxxxix. Jo confie molt en la vostra gran noblea e virtut, Tirant, c. 98.
    Fon.: kumfiá (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); koɱfiá (occ., Maestr., mall.); koɱfiáɾ (Cast., Val., Al.).
    Conjug.: regular segons el model per cantar. En baleàric es conserva la forma de 1a persona del present confii.
    Var. form. ant.: confisar (Llull Arbre Sc. ii, 119).
    Etim.: del llatí vg. confĭdāre, var. de confidere per canvi de conjugació.