DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CONQUERIR (i ses var. ant. conquerre i conquerer). v. tr.
Conquistar Molts cavallers veg que van en la sancta terra d'outramar e cuyden aquella conquerre per forsa d'armes... Par-me, Sènyer, que lo conqueriment d'aquella sancta terra no's deja conquerir sinó per la manera on la conquesés vos e'ls vostres apòstols, qui la conquerís ab amor e ab oracions, Llull Cont. 112, 10. Cortesament parla e cortesament menja, e conquerràs amistat, Llull Mil Prov. 459. E si Déu vol que aquel regne conquirats, e uoldrà-ho, la meylor cosa haurets conquesta de delits e de forts castells que sia al món, Jaume I, Cròn. 128. De terres que ha conqueses e subjugades..., an ajudat a conquere et a defendre la terra, doc. a. 1307 (Miret Templers 371). La saviesa és conquerida per los libres més que per res alre, Genebreda Cons. 20. Cobles e lays, dances e bon saber, | lo dret d'Amor no poden conquerer, Ausiàs March viii. L'enteniment per lo vostre és conquist, Ausiàs March xxii. Ell prou feia tot el que podia per conquerir-les, Ruyra Pinya, ii, 142.
    Conjug.: reintroduït aquest verb en la llengua literària moderna, es conjuga regularment segons el model per partir. La seva flexió antiga no era incoativa i oferia variants curioses que van indicades en el paradigma adjunt. Les formes de participi passat eren: conquerit, conquist, conquest, conquís, conqués, conquesit.
 
    Etim.: del llatí conquirĕre, mat. sign., o mestost de conquaerĕre, format per regressió damunt el primitiu quaerĕre.