DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinōnims  CIT  TERMCAT

CONSONĀNCIA f.: cast. consonancia.
|| 1. Acord de sons més o menys perfecte. Tubal aprčs de fer aquestes consonāncies per la consonāncia que hoy fer dels martells, Eximenis II Reg., c. 16. Nou Muses sķn dites nou consonāncies de la veu humana, Curial, iii, 1. La prāctica de musica que sta en consonāncia de veus, Egidi Romā, ll. 2, pt. 2a, c. 17.
|| 2. Identitat de terminaciķ de dos o més mots des de la vocal forta inclusivament.
|| 3. Acord, harmonia (de parers, de manera d'esser, etc.). Cičncies y lletres no feyen sino posar-se en consonāncia ab el carācter democrātich de les nostres institucions, Obrador Arq. lit. 37.
    Fon.: kunsunánsiə (or., men.); konsonánsiɛ (Ll.); konsonánsia (Maestr., val.); konsonánsi (Mall.).
    Etim.: pres del llatí consŏnantĭa, mat. sign.