DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CONSONANT cast. consonante.
I. adj. Que consona. Consonant és a rahó que de nos mateix prompta justícia mostrem, Ordin. Palat. 159. Aquells los bruts esquiven perills, y cerquen plahers, fan nius, y moltes altres coses consonants a rahó, Metge Somni, i. Estar una cosa al consonant: estar conforme (val.).
II. f. Fonema de menys ressonància que els vocàlics, el qual no pot constituir el nucli d'una síl·laba; la lletra que el representa. Mostraren-se donches set sinch vegades vocals e consonants, Febrer Par. xviii, 89. Ab aquell estorb dels tartamuts quan se topan ab una consonant rebeca, Pons Auca 149.
III. m. Mot que consona amb un altre, o sia, que té la mateixa terminació que aquest des de la vocal forta. Hagueren dit es qui veyan | qu'era de versos tan pròdig, | que sempre dins sa butxaca | consonants ey duya en orri, Aguiló Poes. 170. Força del consonant: necessitat d'emprar en el vers una paraula que consona amb una altra, encara que no sigui apropiada al concepte.
    Fon.: kunsunán (pir-or., or.); konsonán (occ., val.); konsonánt (val., mall.).
    Etim.: del llatí consŏnante, mat. sign.