DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CONTENDRE v.: cast. contender, disputar.
|| 1. intr. o refl. Disputar, lluitar. Dementre que Evast e Aloma se contenien e la un volia fer romanir l'altre, Llull Blanq., c. 13. Dos cavallers... no s'avenien del partir e contenien sobre una vinya, Llull Blanq., c. 75. Com lo dit senyor rey contena e guerreig ab molts grans e poderoses enemics, doc. a. 1292 (Capmany Mem. iv, 18). Havem mester... que ab seny façam nostres faenes: ab tal gent havem a contendre, Muntaner Cròn., c. 141. Si nos comensam a barallar e murmurar e contendre, tentost som despullats dels béns spirituals, Canals Carta, c. 48. Ells contenien-se qui iria a l'aygua, Sermons St. Vicent Ferrer (ap. Ribelles Biblgr. 329). No't vulles contendre de fet ne de paraula ab alcun teu amich, Jahuda Cató 83. No vull més ab tu contendre de paraules, Tirant, c. 203. Com los dits ciutadans longament sobre açò contenessen, Const. Cat. 352. Eren cavalls francesos, enormes..., pesants com les mateixes locomotores de vapor amb les quals havien de contendre, Ruyra Parada 98.
|| 2. ant., tr. Disputar, prendre una cosa per objecte de discussió o de lluita. No t'ho tolré... ni t'o vedaré, ne t'o contendré, ni te'n contendré, doc. a. 1081 (RLR, iii, 280).
    Fon.: kunténdɾə (Barc.); konténdɾe (Val.); konténdɾə (Mall.). No sabem que sigui paraula usada en cap dialecte, sinó únicament en el llenguatge literari.
    Conjug.: regular segons el model de entendre.
    Etim.: del llatí contendĕre, mat. sign.