Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  convenir
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CONVENIR (ant. escrit també covenir). v.
I. ant.
|| 1. intr. Reunir-se, congregar-se; venir amb altres; cast. acudir. Altre loch contra lo qual cinch reys eran convenguts, Pere IV, Cròn. 21. Ciutadans mercaders... qui convenen en vostres regnes, doc. a. 1381 (Capmany Mem. ii, 161). En la qual festa convenen e s'apleguen molts joves temprats, forts e leugers, doc. a. 1400 (arx. mun. Igualada). Pricant en lo temple... | ahon tots conuenen allí los iuheus, Passi cobles 21. Per quietut de la dita iglésia y de los qui en aquella convenen, doc. a. 1599 (Hist. Sóller, i, 579).
|| 2. intr. o refl. Ocórrer, sobrevenir. Nos hich tornarem tantost, si donchs altres affers... no'ns venien; e bé com altres affers nos convenguessen, tota hora tindrem girada la cara devers vosaltres, Muntaner Cròn., c. 76. Com se convenga moltes de vegades lexes e altres donacions per sguard de Déu esser fetas, doc. a. 1418 (Col. Bof. xli, 302).
|| 3. tr. Citar judicialment; cast. citar, demandar. Si persona privada... volrà alcú o alcuns... convenir o demanar per raó de béns, roba, diners..., allò puxa fer civilment, doc. a. 1391 (Archivo, v, 199). Si altra persona estranya conuendrà alcun dels dits hòmens, doc. segle XV (Boll. Lul. xxii, 162). Ne per aquelles puxe algú esser convengut ne se'n puxe fer juy en alguna manera, doc. a. 1458 (Capmany Mem. ii, 449). Demanant-ho la part convinguda, se proveyrà axí, Pragm. Aud. Mall. 21.
II. || 1. tr. Acordar; atorgar d'acord amb un altre; cast. acordar. Que couengen al maestre V sols e per aqels que uenen mig quintal d'oli, doc. a. 1242 (Pujol Doc. 17). E aquell uolch auer couinença ab nós que nós no li faéssem mal... E nós couenguem-li-ho de nostra mà en la sua, Jaume I, Cròn. 467. Si lo mariner s'és acordat ab lo senyor... no'l pot gitar de la nau... sol que en la mà ho hagen conuengut lo un al altre, Consolat, c. 126. Encara és tengut lo mariner de metre les armes que haurà convengudes al senyor de la nau, Consolat, c. 178. Varen convenir de pujar al cim abans de trencar l'alba, Massó Croq. 74.
|| 2. refl. Posar-se d'acord. Axi com lo caualler e l'escuder que en un Déu se couengren per perdó e per caritat, Llull Felix, pt. i, c. 3. Ell vendria personalment e's convendria ab nós per tal manera que nós ne seríem contents, Pere IV, Cròn. 123. «El governador s'havia convingut amb els enemics per retre la ciutat».
|| 3. intr. Conformar-se, consentir; cast. consentir, acceder. Una sèrie de consideracions... em determinaren a convenir-hi, Pons Com an. 65. En Manel movia el cap... resolt a no convenir-hi, Pons Auca 164.
|| 4. a) ant. refl. Estar d'acord; concordar-se. Si Déus no era res, seguir-s'ia que nuyl bé no's couengués ab esser infinit, Llull Gentil 18. Vull demanar que aprés que nostre matrimoni serà acomplit, lo teu coratge se convenga de bon grat ab lo meu, Valter Gris. 6.—b) intr. Coincidir, avenir-se; cast. convenir, coincidir. Son parent..., convenint ab las profecias de Sant Joan, s'havia enamorat, Pons Auca 183. Hem convengut en que p'el món hey ha molta gent malcriada, Roq. 32.
III. ant. Esser necessari; caldre; cast. ser preciso. Aquell Ens qui és Deus apellat | cové que sia sens peccat | ... | Si en Deus fos ociositat | convengra que en Ell fos peccat, Llull Rim. 203. Si eternitat no era nuyla cosa, couenrria que tot ço qui és, hagués començament, Llull Gentil 18. A mi conuengué junyir ab ell, Curial, ii, 26. Los mortals crits que dauen... per ço com los conuenia de morir o de esser catius en poder de infels, Tirant, c. 5. Adam... si ell no peccàs, tot temps visquera; mas quant hac peccat, couench-lo morir, Eximplis, ii, 345.—c) refl. Com lo ermità... sentí los treballs los quals se couenen a sostenir a tots aquells qui plenament volen estar en vida actiua, Llull Felix, pt. viii, c. 19. Infinidament se couenria estendre la terra e paradís e infern, Llull Gentil 281.
IV. || 1. ant. Esser propi; estar bé (a algú o a alguna cosa); cast. ser propio, corresponder. a) intr. Injúria seria feta a aquesta sciència... si no era demostrada ab los vocables que li couenen, Llull Gentil 4. Per ço com convé a la nostra matèria, Muntaner Cròn., c. 31. En altres negocis que a dones conuenen, | vos dich que la verge és molt ignorant, Viudes donz. 186.—b) refl. Dix que no hauia carn que's couengués a menjar de rey, Llull Felix, pt. vii, c. 5. Un pla... que hauia de tots bons fruyts qui en aquell temps se convenien, Muntaner Cròn., c. 232. Axí com se convenia a nostra dignitat real, Pere IV, Cròn. 292.
|| 2. intr. Esser útil, profitós; cast. convenir. Qui servex a Déu a les vegades | coué hauer honestament recreació, Eximplis, i, 8. Lo codonyer... si està plantat en terra seca... conué regar-lo més souint... Quant apar que lo codonyer és malalt, conué de regar-lo de murcades, Agustí Secr. 56. No em convenen gota aquestes merques, Alcover Cont. 306. Potser convindria que arméssim algun joc, Ruyra Parada 35.
    Loc.
—a) Si convé: es diu com a expressió de refrenament d'un desig per consideració de la Providència divina. Aquexa empresa navega vent en popa. Que duri, si convé, Roq. 17.—b) Si molt convé: es diu per expressar possibilitat (Barc.); cast. si a mano viene; a lo mejor. «Si molt convé, encara dorm», pensava la Toneta, Oller Pap. vi.—c) Com convinga, que vinga: es diu per manifestar indiferència envers d'una cosa, que tant ens importa que succeeixi d'una manera com d'una altra (Val.).
    Fon.:
kumbəní (pir-or., or.); kombení (occ.); koɱvəní (mall.); kuɱvəní (men.); kombíndɾe (Val.); koɱvíndɾe (Cast., Al.); kuɱvíndɾə (eiv.).
    Conjug.:
segons el model de venir.
    Etim.:
del llatí convĕnīre, mat. sign. I, II, IV.