DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CORNUT, -UDA adj.
|| 1. Que té banyes o corns; cast. cornudo. Quan Moysès parlà ab Déu en lo mont, e despuix devallà cornut, no havie banes, mas rayg que exien de la sua cara, Sermons SVF, i, 240. Viu dimonis cornuts qu'ab açots grans | molt cruelment los batien derrera, Febrer Inf. xviii, 35.
|| 2. Marit de dona adúltera; cast. cornudo. Cornut. vau-te les banyes, que havet la bagaça qui't va derrera, doc. a. 1447 (arx. mun. d'Igualada). L'hom qui s'absté | d'axò en quaresma, | a cinquagesma | cornut se troba, Spill 2811. Tota persona qui dirà a ningun hom casat, cogul, cornut o altres semblants villaques paraules, que pac de ban per quiscuna vegada... XX sous, Mostass. Agual. (Jocs Fl. 1895, p. 212).
|| 3. m. Malaltia dels vegetals produïda pel congriament de cert bolet paràsit (Cat.).
|| 4. Sobrenom i llinatge català. Feu-se venir En G. Cornut, qui era dels honrrats hòmens de Marsella, Muntaner Cròn., c. 81. Los quals dos almiralls havien nom axí Berthomeu Boví e l'altre En Guillem Cornut ciutadans de Masella, Desclot Cròn., c. 110.
    Loc. i refr.—a) Anar a «cornut sia el darrer»: fer una cosa amb gran pressa, procurant no esser el darrer de fer-la o acabar-la; cast. ir a punto el postre (Aguiló Dicc.).—b) «El cornut és el darrer que ho sap»; «El cornut i l'apariat és el darrer que ho sap»: refranys que signifiquen que moltes vegades el darrer que s'adona d'un fet és el qui hauria d'adonar-se'n primer, per la transcendència que té per a ell.—c) «Es bou diu cornut a s'ase»: es diu per blasmar aquells que murmuren d'altri imputant-li defectes que ells també tenen (Men.).—d) De cornut a borni... (Barc.), o De cornut a fotut... (Empordà): expressions amb què es manifesta que, de dues coses a triar, no n'hi ha cap que agradi, perquè totes dues són dolentes amb poca diferència.—e) Cornut, i pagar el beure: es diu quan una persona, després de sofrir un agravi o un perjudici, per fer favors a altri, encara es veu maltractada o insultada.
    Fon.: kuɾnút (pir-or., or., men., eiv.); koɾnút (occ., val., mall.). A moltes comarques és més freqüent la forma banyut.
    Etim.: del llatí cŏrnūtu, mat. sign. || 1.