DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. COSIR v. tr. (ant. escrit també cusir): cast. coser.
|| 1. Unir una cosa amb una altra, o parts d'una mateixa cosa, travessant-les repetidament amb fil o cordill mitjançant una agulla o altre instrument de punxa. Cosir un vestit. Cosir les soles a les sabates. Cosir un llibre. Cosir les diligències a un sumari. En axí com un home sab mills escriure que altre e un home sab mills cusir ab una agulla que altre, Llull Cont. 349, 21. Que negun sartre ne sartoreça... no gos posar ne metre ne cusir... negunes images d'auçells ne altres enadiments... a les vestadures, doc. a. 1330 (Col. Bof. viii, 181). Si és descosida la calça, cosir-la;... e axí comparem-li la ànima: si és descosida, cusam-la, Quar. 1413, p. 148. Phelip se leuà de lla hon sehia per pendre la agulla e cosir-se la calça, Tirant, c. 97. Menge bé, mas no repose | de filar o de cusir, Consells casat 167. La Emília, que cosia per altre, no sols feya anar la màquina del matí al vespre, sinó que... s'hi escarrassava com una bèstia, Pons Auca 174. Cosir a la bigornella: cosir una peça de roba doblegada vora-viva damunt vora-viva, i cosir les dues vores-vives juntes (Vinaròs). a) Cosir un mort: amortallar-lo (Mall., ap. Aguiló Dicc.). No fa un quart que l'he deixada | ... | y la trop en es portal | cosida y enflocada | a nivell de s'enterràs, Milà Rom. 322. Pregunt y em fan de resposta | que la volien cosir, Glosa mallorquina (Aguiló Dicc.).
|| 2. fig. Unir un cos amb la terra o amb altra cosa travessant-lo amb una arma. Cosir a punyalades. Trobà'ls que jahien la hu sobre l'altre e va'ls cosir ab lo coltell mig per mig, doc. medieval citat per Aguiló Dicc. Cusí'ls ab la terra abduy ab un coltell, Obres de St. Pere Pasqual (ap. Aguiló Dicc.).
|| 3. fig. Unir una cosa amb una altra de manera que costa de separar-les. «Aquest noi sempre va cosit a la mare». Cosir-se a la paret: adherir-s'hi fortament per dissimular la seva presència. Pep... groch com un pa de cera y cusit a la paret... sen gistar paraula, Rond. de R. val. 68. Tenir els ulls cosits: tenir la parpella de dalt aferrada amb la de baix per les llaganyes o altres humors. En Gori, malhumorat y amb sos uys cosits, va obrí, Roq. 39. Cosir-se la boca: imposar-se el silenci, guardar-se de parlar. Com s'apaciguà la cosa y es cosiren tots la boca, l'oncle... preguntà que què era allò, Rond. de R. val. 31.
    Loc.—a) Tallar i cosir: fer la pròpia voluntat sense control de ningú. «Tu ets molt atrevit: talles i cuses sense demanar permís a ningú». Que tayin y que cusin ets Ajuntaments que's troban desjuntats del tot, Ignor. 32.—b) Fer el cosir de la Riera, que ho cus al matí, i al vespre torna a estar de la mateixa manera: es diu d'una cosa que es fa i es desfà en un poc espai de temps (Urgell, Segarra).—c) Ell s'ho talla i ell s'ho cus: es diu d'una persona que guanya tot el que es pot guanyar, sense donar gens de guany als altres.
    Refr.
—«Cosir i cantar, tot és començar»: es diu d'una cosa que resulta fàcil quan ve que està començada (Tortosa, Val.).
    Fon.: kuzí en tot el català oriental, en algunes localitats del pirenenc-oriental (Prades, Porté, Puigcerdà, Prats de Molló, Campmany, Martinet, Rocabruna, Camprodon, Ribes, St. Joan les A., Ripoll, Olot), en la majoria del català occidental, a molts pobles de Mallorca (Sóller, Artà, Binissalem, Felanitx), a tots els de Menorca i Eivissa i a Alguer; kusí (Benavarre); kozí (Artesa de S., Pradell, Bellpuig, Ll., Riba-roja, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Morella, Vinaròs, Benassal, Llucena, Pollença, Alcúdia, Sa Pobla, Sineu, Palma, Manacor); kosí (Tamarit de la L.); kozíɾ (Alcalà de X., Cast., Sueca, Benigànim, Cocentaina, Alcoi, Biar, Monòver, Al., Elx); kosíɾ (Llíria, Val., Gandia); kuzíɾ (Pego, Benissa). Hi ha les variants d'infinitiu cúser [kúzə] (Perpinyà, Noedes, Prada, Argelers, Montlluís, Fontpedrosa, Angostrina, Ceret, Arles, Sallagosa), i cúsere [kúzəɾə], Maçanet de C.).
    Conjug.: la flexió dialectal va indicada en el paradigma de les pàg. 632-633.
  Les formes usades com a més normals en el llenguatge literari, són:—Present d'indicatiu: cuso, cuses, cus, cosim, cosiu, cusen.—Pretèrit imperfet: cosia, cosies, cosia, cosiem, cosíeu, cosien.—Pretèrit perfet simple: cosí, cosires, cosí, cosírem, cosíreu, cosiren.—Futur: cosiré, cosiràs, cosirà, cosirem, cosireu, cosiran.—Condicional: cosiria, cosiries, cosiria, cosiríem, cosiríeu, cosirien.—Present de subjuntiu: cusi, cusis, cusi, cosim, cosiu, cusin.—Optatiu: cosís, cosissis, cosís, cosíssim, cosíssiu, cosissin.—Imperatiu: cus, cosiu.—Gerundi: cosint.—Participi: cosit.
    Etim.: del llatí consuĕre, mat. sign. || 1.

2. COSIR m. ant.
Consir. Que'n gran pena | suy en cosir | si'l uostre prets no'm mena, Cançó de Sancta Maria, cobla 12. On ella, qui vahia lo meu cosir | per contentar lo coratge mogut, Febrer Par. i, 85.
    Etim.: de consir, per pèrdua de la n davant s, cas freqüent en català antic.