DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

COSTUM (ant. escrit també custum). m. (avui vulgarment f.), ant. costuma f.
Manera d'obrar establida per un llarg ús o per la repetició d'actes semblants; cast. costumbre.
|| 1. Tractant-se de qualsevol classe d'actes habituals. Esser costum: esser manera freqüent d'obrar. Tenir (ant. haver) costum, o en costum, o per costum, o de costum: fer una cosa repetidament. Custuma és de Déu que perdone, pus que hom li clama mercè, Llull Felix, pt. vii, c. 5. Lo cauayler hauia en costuma tots jorns de venir en aquell loch, Llull Cavall. 4 vo. Segons custum de París, doc. a. 1356 (Rubió Docs cult. ii, 116). Entre'ls volents usar de curalitat, és costum qu'els jóvens parlen primerament, Metge Somni iii. E costum és en la Sancta Scriptura que penitència és dita justícia, Quar. 1413, p. 33. Ell se comenzà a entremetre dels costums del rey, Comalada Pierres Prov. 10. Viatjà, com tenia per costum, entorn las quincallerias de fama, Pons Auca 40 De costum: d'ordinari Havia sortida més dejorn que de costum, Maura Aygof 12. Me vaig refugiar, com de costum, a la cuina, Rosselló Many. 43. A l'hora de costum me vaig ficar al llit, Ruyra Parada 16. Contra costum: al revés d'així com s'acostuma. Deixant exuta contra costum la ploma dels treballs paleogràfichs, Obrador Arq. lit. 11. Prendre un costum: adquirir un hàbit. Perdre el costum: deixar de fer allò que es feia habitualment. Costums dels animals: conjunt d'actes que els animals executen instintivament i d'una manera uniforme. Les abelles... deurà aquell qui ne tindrà cuydado, considerar los costums y manera del llur viure, Agustí Secr. 186. Costum de dona: menstruum (Nebrija Dict.).
|| 2. pl. Els actes humans en quant són bons o dolents en relació a l'últim fi de l'home. Una dona ohí loar un rey de sauiesa e de poder e de totes bones costumes. Llull Felix, pt. i, c. 1. En una ciutat hauia moltes custumes qui eren contra Déu, ibid. De les altres bones custumes que el hauia no volem parlar, Jaume I, Cròn. 6. Demanaren a un savi ab què's venge hom de son enamich; dix:—Faent bones obres e hauent en si bones custumes, Jahuda Dits, c. 29. Les filles seguexen los costums de les mares, Scachs 23. Quant l'ome ha la esquena corva o plegada significa que és home de mals costums, Albert G., Ques. 98 vo. a) En aquest sentit trobam usat alguna vegada costuma en singular: Les faules de l'Isop són ordenades sobre la vida y costuma dels hòmens, Isop Faules 2 vo.
|| 3. jurispr. Manera d'obrar d'una comunitat (poble, nació, etc.) que es funda en l'ús repetit i prolongat, i serveix de font supletòria del dret escrit. Longa costuma per ley és haüda... Costuma és vn dret, instituït de usos, la qual per ley és rebuda, car ço que Rey ne Emperador mana, constitució o edicte és appellat, e tot dret està en ley e en costumas, Const. Cat. 43. Lo gentil saludà en son lenguatge e segons sa custuma los tres sauis, Llull Gentil 12. Lo qual dit Compte donà franqueses e libertats e costumes als habitadors de Tortosa, Cost. Tort. p. 7. Per les senyories nostres que no eren d'un fur ni d'un custum, Jaume I, Cròn. 396. Costuma és del orde que tot frare que se'n partex... ha perdut l'orde per tostemps, doc. a. 1308 (Miret Templers 374). Prometem per nós e per los nostres servar e servar fer los usatges e les costumes e les constitucions, Pere IV, Cròn. 413. Sia bare a custum de Cathalunya e traydor a fur d'Aragó, doc. a. 1357 (Miret Templers 412). Per embolicar e embenar lo preciós cors de Jesús, segons la costuma judayca, Villena Vita Chr., c. 212. Los nobles de la terra demanava a ells los costums d'aquell poble, Alegre Transf. 39.
    Refr.—a) «Costum és altra natura»; «Costum és una segona naturalesa»: vol dir que els costums arriben a convertir se en necessitats.—b) «La costum fa llei»: vol dír que la consuetud és una norma jurídica forta.—c) «Costums rompen lleis»: vol dir que els costums arrelats solen prevaler damunt la legislació sobrevinguda (Mall., Men.).—d) «Costums i diners fan els homes cavallers»: vol dir que la noblesa prové en part de les accions meritòries i en part de la riquesa.—e) «Val més matar un home que treure un costum» (Empordà); «Més val matar un home que llevar una costum» (Maestrat); «Val més matar un homo que posar un mal costum» (Mall.); «Val més penjar un homo que posar una mala costum» (Mall.)—f) «Altres temps, altres costums»: vol dir que els costums canvien amb el temps (Val.).—g) «A terra que vas, costum que trobes» (Mall.).—h) «Costum fa veure foc o llum lo que és fum» (Saura Dicc.).—i) «A la mala costum, trenca-li les cames» (Tortosa, ap. Bayerri Refr. 393.—j) «Els costums arrelen més que els roures».
    Fon.: kustúm (pir-or., or., Sóller, men., eiv., alg.); kostúm (occ., val., mall.). La forma costuma no existeix, que sapiguem, en el llenguatge viu; és un pur arcaisme. La llengua antiga presenta les dues formes, cadascuna amb diferent gènere gramatical: costum masculí, costuma femení. El gènere masculí de costum s'ha conservat fins avui en el llenguatge de quasi totes les comarques catalanes; avui, per influència del femení castellà costumbre, molta gent diu la costum en lloc per el costum. Aquest canvi de gènere produït entre un sector de la població de Mallorca (el més lletraferit) ha produït en l'altre sector una confusió, car ha interpretat la costum com l'acostum, i així ha resultat la forma vulgar masculina acostum (s'acostum, ets acostums). Literàriament cal usar costum com a masculí.
    Sinòn.: || 1, hàbit, consuetud.
    Etim.: del llatí vg. *costūmen, var. de consuetūdĭne, mat. sign., produïda per analogia del sufix -ūmen.