DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. COTA f.
|| 1.   ant. Vestit que portaven els homes i les dones i que arribava des del coll fins a prop dels peus; cast. cota, túnica. Los sartres fan del drap gramalles e mantells e capes e gonelles e cotes e calces e caperons, Llull Cont. 122, 7. Vestia l'amat son amic mantell, cota, gonella, Llull Amich e Amat, 133. Hun almogàver... no vestia sinó huna cota, sens camisa, Desclot Cròn., c. 103. Despull-se la dalmàtica e la túnica... veste's gonella, cota e mantell rodon de drap d'or, Ordin. Palat. 302. En embotonar lo gipó, tirar les calces..., dressar les polaynes, espolsar les cotes, vestir-se aquelles..., trigaran per espay de tres hores, Metge Somni iv. Trametem-vos una cota de les nostres la qual és de zaytoni vert vellutat folrada de vays, doc. a. 1403 (Anuari IEC, i, 549). Una cota de hom de drap de bruneta folrada de dossos, doc. a. 1434 (Boll. Lul. iii, 287). Vna cota de bruxelat forada de tela negra trepada..., item vna cota morada tota de vays blanchs, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 297). L'arma y los cors se'n fan cota y gramalla | e los broquats leigs vestits li aparexen, Ausiàs March, 100. a)   Cota d'armes: túnica damunt la qual estava brodat o pintat l'escut d'armes de la casa a la qual pertanyia el qui la portava; cast. cota de armas. Per pintar un penó tallamar e una cota d'armes, doc. a. 1442 (Est. Univ. vii, 87). Aquesta alcandora que li dóna l'abadessa, e digats-li que la port demà per cota d'armes sobre l'arnès, Curial, i, 39. Les sues cotes d'armes eren bianques ab creus de sant Jordi, Curial, ii, 102. En la cota d'armes conegué a Tirant, Tirant, c. 322.—b)   Cota de malla: vesta llarga forrada de làmines de metall o d'anelles de ferro entrelligades, que els guerrers medievals portaven per defensar-se dels cops de l'enemic; cast. cota de malla. Ab una cota de malla dejús un lendell negre et spasa et broquer, doc. a. 1391 (Mem. Ac. B. L., ix, 154). Les dites armes o arneses seran confiscades per la quantitat dauall scrita, ço és cascuna cota de malla per trenta sols, doc. a. 1425 (Boll. Lul. xx, 339). Los hòmens d'armes deuen haver cotes de malla amples, Egidi Romà, ll. 3, pt. 3.a, c. 13.—c) Cota ardia: V. cotardia. Gramalla blava clara ab capiró, cota ardia borella, doc. a. 1343 (Sanchis Vida 32).
|| 2. Sotana que porten els escolanets (or., occ., val., bal.); cast. sotana. Se fassen cotas y ruquets per los minyons del cor, Actes Cap. Seu Mall., a. 1744, fol 408. No es pot embarcar | capellans ni frares | ni els escolanets | de la cota llarga, Colom Juven. 89. A Mallorca i Menorca encara es conserva el nom de cota a les sotanes dels clergues majors. Es vicari, s'escolà y demés gent que dugan cota, Roq. 30. Cota-negres: estudiants de capellà (Aguiló Dicc.). Tirar sa cota: deixar la carrera de capellà (Mall., Men.).
|| 3. Vestit de burell, llarg fins als genolls, amb mànegues i botons davant, que els homes mallorquins portaven fins a mitjan segle XIX (Mall.); cast. capote. Homos pobres, que van vestits a la pollensina: en calsons amb bufes i cota, Alcover Cont. 164.
|| 4. Vestidet blanc amb mànegues curtes, que es posa als infants recent-nats (Vilatorta). Al hermós Jesuset | ... | jo li voldria | donar una cota | que li encansàs | ara que fa tant fret, Milà Rom. 55.
|| 5. Espècie de brusa blanca, curta, que duen les dones per damunt la camisa (Men.); cast. chambra. «D'una cota de mu mare | me faré una escòfia blanca | per posar-me ben polida | quant ell vengui de sa tanca» (cançó pop. men., ap. Ferrer Cançon. 36).
|| 6. Mitja amb cota: mitja amb punt girat i punt planer (Conflent).
|| 7. Cota de fava: tavella de les faves tendres (Balaguer, Lleida); cast. vaina. «Hem menjat faves amb cota» (Ll.).
|| 8. Part ampla de la dalla, oposada al tall (Rupit, ap. BDC, xix, 122).
    Loc.
—Fer una cota mal tallada: resoldre un litigi amb una transacció en certa manera perjudicial, però que evita les molèsties de continuar el plet (Lacavalleria Gazoph.).
    Fon.: kɔ́tə (Ross., Conflent, Empordà, Barc., Tarr.); kɔ́tɛ (Olot, Gir., Balaguer, Ll., Gandesa, Alcoi, Maó); kɔ́ta (Esterri, Tortosa, Maestr., Cast., Val.); kɔ́tɔ (Al.); kɔ̞́tə (Mall., Ciutadella).
    Intens.:—a) Augm.: cotassa (Dues cotasses de hom, vna blaua altra scura, doc. a. 1440 en l'arx. parr. de Sta. Col. de Q.); cotarra.—b) Dim.: coteta, cotetxa, coteua, cotiua, cotona, cotarrina.—c) Pejor.: cotota.
    Refr.
—«A cent anys, coteta verda»: es diu per aquells qui volen fer coses de jove quan són vells (Tortosa, Val.).
    Sinòn.:— || 1 b, ausberc;— || 2, sotana, lloba;— || 7, tavella.
    Etim.: del germànic *kotta, mat. sign. 1, probablement per conducte del fr. cotte.

2. COTA f. vulg.
Nom d'una dansa popular valenciana i mallorquina, procedent d'Aragó; cast. jota.
    Etim.: del cast. jota, amb pronúncia defectuosa de la j.

3. COTA f., neol.
Nombre que en els plans topogràfics indica l'altura d'un punt damunt un pla; cast. cota.
    Etim.: pres del fr. cote, mat. sign.

4. COTA topon.
|| 1. ant. Alqueria que existia en el terme d'Alcoi i apareix esmentada en el llibre del Repartiment de València (Sanchis Nomencl. 200).
|| 2. Poblat desaparegut que estava en la Marina, prop de Finestrat (Sanchis ibid.).
    Etim.: V. Cotes.

COTÀ
Sobrenom existent a Manacor. Ca'n Cotà és el nom de casa dels qui porten aqueix sobrenom. Les dones d'aqueixa família són anomenades Na Cotana.
    Loc.
—Esser per En Cotà: estar una bístia vella a punt de morir-se; estar a punt per a esser portada al carnatge (Mall.); cast. estar para buitrera.
    Etim.: incerta. Podria esser derivat de cot, i també de procedència aràbiga: un dels emirs de Saragossa en l'alta edat mitjana fou Abd-el-Melic-ben-Cotan (cf. Quadrado, Aragón 328).