DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. COURE m.
|| 1. Cos simple, metall vermellós, molt dúctil i mal·leable, més fusible que l'or i no tant com l'argent; cast. cobre. En català té també el nom d'aram. Quintal de stany o de coure, doc. a. 1249 (RLR, iv, 251). Tracta de moneda... entenent en aur e en argent e en coure, Llull Cont. 284, 8. Prenets donchs la creu, serà la fusina | hon nostre vil coure serà fet pur or, Passi cobles 88. De gran follia 's bast | qui vol fer or de coure o de plom, Ausiàs March, cii. Fon feta vna imatge de dona de coure en Babilònia, Tirant, c. 294. Un punt no'm poguí moure | ans axí fuy com un pilar de coure | estant tot fferm, Masdovelles 110. a) En algun text català antic sembla que el mot coure té el significat de ‘bronze’, o sia, de l'aleació d'aram i estany: D'aram y estany veu hom exir lo coure, | que'l fort acer en força no'l pot moure, Ausiàs March cxiii.
|| 2. Monedes fetes principalment d'aram; cast. cobre, calderilla. Perquè no envias or o plata, o coure valdament, si altra moneda no trobas, Vilanova Obres, iv, 178. Tocar coure: disposar de diners. Mon Pare... vol que'm case en ton Germà major, per tocar coure y tindre bon pesebre a la vellea, Rond de R. Val. 58.
|| 3. Conjunt de planxes del forro metàl·lic d'un vaixell (Barc.); cast. cobre
|| 4. Campaneta d'aram o de bronze que duen penjada pel coll les bísties en certes ocasions (Mall.); cast. esquila. A Llucmajor duen coure les someres prenys de cavall i les egües que crien mul o mula (i si crien pollí o pollina, duen esquella). A Valldemossa duen coure els animals quan van a les beneïdes de Sant Antoni. Penjats a una estaca, veuràs dos coures: du-los, Pons Llar 39. «De bronzo són ses campanes, | es coures i es morters; | jo m'estimaria més | que el Bon Jesús me'n dugués, | que dar-te lo que em demanes» (cançó pop Mall.).
|| 5. pl. Conjunt de cascavells que porta el davanter dels muls que van amb bast (Pobla de L., Berguedà).
|| 6. Alçar el coure: a) Sonar la campana d'alarma contra invasors o malfactors. Una clotxa per son cloquer | podria en les tempestes tocar a bon temps | i en les guerres de moros a sometent. | ... | Prometença que feia, vui la compleix | alçant lo coure als moros, com al mal temps. Canigó v.—b) Escridassar a un malfactor sorprès amb sa malifeta (Solsona, Cardona, Vic).
    Fon.: kɔ́wɾə (pir-or., or., bal.); kɔ́wɾe (occ., val.); kówɾe (Gir., Tremp, Artesa de S.); kówɾə (Granollers); kɔ́wɾi (Isavarri).
    Var. form. ant.: coyre. Pere Pereç que feya morabatins falses de coyre e cobrien-los ab fulla d'aur, Jaume I, Cròn. 471. Coyre, estayn e tot altre matayl, doc. a. 1295 (RLR, v, 86).
    Etim.: del llatí cŭpru, mat. sign. || 1.

2. COURE v. tr. i intr.
I. tr.
|| 1. Preparar una substància fent-la més apta per a l'alimentació, mitjançant l'acció del foc (bullint, fregint, rostint, etc. aquella substància); cast. cocer. Aigua calda escalda e cou la carn en la olla, Llull Cont. 341, 13. E si és fresch, cohets-lo en aygua calenta, Flos medic. 269. «Avui no tindrem pa; els forners no couen». «La cuinera cou el dinar».
|| 2. Sotmetre a l'acció del foc una cosa per fer-li adquirir determinades qualitats (duresa, coloració, condensació, etc.); cast. cocer. Nemroth... fonch lo primer qui trobà de coure rajola, Eximenis II Reg., c. 28. Lo forn de la cals... que la vila lo fasse omplir y fer coure ab la llenya de dit senyor, doc. a. 1587 (Segura Hist. Sta. Col. 183).
|| 3. Modificar profundament una cosa per l'acció del foc o del calor intens (del sol, etc.); cast. cocer. Mas temps ha que'm cou esta foguera los peus, Febrer Inf. xix, 79. Preneu un ferro ab lo cap rodó e coheu aquelles vexigues e aquelles naffres ab lo dit ferro, Dieç Menesc. ii, 23 v.oA l'àliga... l'eixalen roges flames, i cau, i ab les cucales i cisnes de les aigües les cou l'incendi viu, Atlàntida i. «Aquestes noies tenen la pell cuita de prendre banys de sol».
|| 4. Digerir els aliments; cast. cocer, digerir. Si la apetitiva demana e reeb més de vianda que no pot la retentiva retenir ni la digestiva coure ni la despulsiva gitar, Llull Cont. 293, 13. Los infants en lo primer any no poden coure ni digerir les viandes, Llull Blanq., c. 2. Delicats des ventrey qui no podrien coure es menjà, Roq. 15.
|| 5. Submergir certes matèries tèxtils (cànem, lli, etc.) dins una bassa d'aigua i deixar-les-hi alguns dies perquè fermentin abans d'elaborar-les; cast. enriar.
|| 6. Cuidar, covar una malaltia, especialment un constipat (Camp de Tarr., Mall., Men.). «Aquest refredat l'has de coure; si no, no te'l curaràs» (Men.).
|| 7. fig. Produir a una cosa un efecte anàleg al que produeix el foc. «El vent ha cuit els sembrats». «Les fredorades d'aquests dies han cuit les plantes».
II. intr.
|| 1. Sofrir una transformació una substància per l'acció del foc o de la calor intensa; cast. cocer. Aytant de temps com triga un ou a coure, Llull Gentil 268. E així cohen tro que són cuyts, Flos medic. 241 vo. I com caldera al coure mostrant-los se'ls engola de nou a tomballons, Atlàntida ix. «El dinar no està llest; encara cou». «Les mongetes couen». «Aquesta remor és de l'olla que cou».
|| 2. Fermentar (el raïm, etc.); cast. cocer.
|| 3. Produir una sensació anàloga a la que causa l'acció del foc. a) Tenir sabor picant; cast. picar. Par-uos que cou la mia salssa?, Somni J. Joan 2377.—b) Produir una sensació dolorosa i semblant a la del foc; cast. escocer. «Em cou molt la ferida de la cama». La pols que fa coure 'ls ulls y la gola, C. Karr (Catalana, i, 179).
|| 4. Molestar (a una dona) el desig sexual. «Les xiques de Benafigos | quan se'n van per aigua al pou, | la una li diu a l'atra: | Si a tu et pica, a mi me cou» (cançó pop. de Castelló).
|| 5. fig. Produir desfici o intranquil·litat (una cosa que preocupa, que disgusta, etc.); cast. doler, escocer. Mort lo trobaren. | La mort los cou, | la brega's mou, Spill 4847. Com havia de riurer si li cohia més y més la llaga?, Pons Auca 2. Ab mos defectes bé 'm volien, | és la carbassa lo que els cou, Saderra Casolanes 53.
    Loc.—a) Quin pebre et fa coure els ulls?: es diu a una persona que es fica en coses que no li interessen i li poden esser perjudicials si s'hi fica (Mall., Men.). De qui estic picat és de tu...—Sabrer voldria jo ara quin és el pebre qu'et fa coure els ulls, Penya Mos. iii, 124. Enquerí y sebre... de quants punts se calsan, quin pebre los cou y quin pa los assacia, Roq.—b) No coure el menjar a qualcú: no estar satisfet, no estar a pler (Mall.). A molts de voltros es menjà no vos cou fins enquerí quins són es pares de la Roqueta, Roq. 0.—c) Tot és vell i mal de coure: es diu contestant a un qui pregunta què hi ha de nou (Mall., Men.).
    Refr.—a) «Amb bull i amb renou, s'olla cou»: vol dir que les coses importants es fan amb manifestació sorollosa o més o menys aparatosa (Men.). L'amo, ab bull y ab renou | ja sabeu que s'olla cou, | y és segur que bé courà, Benejam Foch y fum, acte iii.—b) «Quan cou, cura; quan pica, madura»: es diu com a conhort al qui es queixa que una ferida o altra malura li cou (Cat., Val., Bal.).—c) «Si et cou, grata't» (Tortosa); «Si et cou, xucla» (Barc.): es diu a un que té un disgust, per indicar-li que no esperi remei o conhort del qui li parla, sinó que procuri resignar-se.—d) «Molt parlar, nou; i molt gratar, cou» (Tirant, c. 97): vol dir que el parlar molt sol esser perjudicial (nou=fa mal, tercera persona sing. del present del verb noure, ‘fer mal’). Com el verb noure ha perdut la vitalitat en el llenguatge viu, aqueix refrany ha sofert modificació en boca del poble, que ha confós nou amb mou (de moure), i així es diu avui: «Molt parlar, mou; molt gratar, cou»; «El molt parlar, sempre mou; com el massa gratar, cou» (Barc.).—e) «Tot és bo el que l'olla cou»: ho diuen els qui s'agraden de menjar tota mena de coses, que no troben res dolent (Segarra, Urgell).—f) «Lo que no es cou per tu, deixa-ho cremar» (Cat., Val.); «Lo que no es cou per mi, que es cremi» (Mall.): es diu per manifestar indiferència completa envers aquelles coses que no ens afecten directament.—g) «A qui cou, cavalca» (Val.); «A qui cou, va a cavall» (Mall.): vol dir que l'interessat directament en una cosa és el qui se n'ha de preocupar i ha de molestar-se el que calgui per fer anar bé l'assumpte.
    Fon.: kɔ́wɾə (pir-or., or., bal.); kɔ́wɾe (occ., Val.); kówɾe (Tremp, Pons, Artesa de S., Cervera, Morella, Vinaròs, Benassal, Alcalà de X., Llucena, Cast.); kɔ́wɾi (Organyà, Ll., Granadella); kɔ́wɾeɾ (Patró, Altea, Benissa); kówɾa (Alg.).
    Conjug.: en els paradigmes de les pàg. 684-687 donem la flexió moderna dialectal d'aquest verb.
  La que s'admet com a normal en el llenguatge literari, és aquesta:—Present d'indicatiu: coc, cous, cou, coem, coeu, couen.—Pretèrit imperfet: coïa, coïes, coïa, coíem, coíeu, coïen.—Pretèrit perfet simple: coguí, cogueres, cogué, coguérem, coguéreu, cogueren.—Futur: couré, couràs, courà, courem, coureu, couran.—Condicional: couria, couries, couria, couríem, couríeu, courien.—Present de subjuntiu: cogui, coguis, cogui, coguem, cogueu, coguin.—Optatiu: cogués, coguessis, cogués, coguéssim, coguéssiu, coguessin.—Imperatiu: cou, coguem, coeu.—Gerundi: coent.—Participi: cuit.—Sobre el participi de pretèrit advertirem que la forma general i acceptada és cuit, cuita, quan el verb coure té un dels significats que hem indicats en I i en II || || 1, 2; en canvi, el participi és cogut quan el verb té un dels significats II || || 3, 4, 5, o sia, quan correspon al cast. escocer.
    Etim.: del llatí vg. *cŏcĕre (<llatí clàssic cŏquĕre), mat. sign. I.

3. COURE m.
Beina que forma entorn de l'espiga naixent el peciol de la darrera fulla del blat (Mall.). Si fa temps contrariós per a les plantes, i sobretot si hi ha hagut una secor massa persistent, l'espiga té dificultat per a sortir del seu embolcall, i devegades hi roman dintre; en aquest cas es diu que s'espiga ha quedada dins es coure (Montuïri, Llucmajor, Vilafr. de B., St. Joan de S., Sencelles, Sta. Margalida, Sineu, Manacor) (ap. Rokseth Cult. cér. 79).
    Fon.: kɔ̞́wɾə (Mall.).
    Etim.: sembla procedent de l'arcaic foure, ‘beina’, amb canvi de la consonant inicial en c- per influència analògica de coure art. 1 i 2.