DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CREURE v.: cast. creer.
I. intr. Tenir fe; adherir-se a una cosa com a vera, o a una persona com a veraç. a) Amb el complement introduït amb la preposició a: Amable fill, creu a mes paraules, e ohies e entenes les benanances que hom haurà en paradís, Llull Gentil 285. Creure a Déu és creure a la sua doctrina, Cartoxà IV (ap. Ribelles Biblgr. 502).—b) Amb el complement introduït amb la preposició en: Major volentat deu hauer aquell qui entén ço que ama, que aquell qui creu en ço que ama, Llull Felix, pt. ii, c. 3. Si vós creeu en lo meu Déu e l'invocau en la batalla, sens falla haureu victòria, Turell Rec. 34. Abasta que cregats en trinitat, pus que no la podets entendre, Llull Felix, pt. i, c. 3.—c) Amb complement adverbial hi: Molts hòmens hi hagren cregut, Llull Felix, pt. i, c. 11. Vist que ja'ls han desenganats | hi ells no y crehen, Somni J. Joan 2786.—d) Sense complement (amb el significat especial de ‘tenir fe religiosa’): Per la predicació dels apòstols credeg tot lo poble qi ere pagà, Hom. Org. 8 vo. Avets donada fe a home per tal que com l'enteniment no porà entendre, que la volentat crea, Llull Cont. 326, 7. Un cor que creu, ama y espera, Costa Poes. 21.
II. tr.
|| 1. Tenir per ver allò que altri diu. Per zo que los falses judeus credegesen qe el ere ihesucrist, Hom. Org. 8. E sobre tot açò que creats e tingats per ferm tot ço que en R. de sancta maria uos dirà, doc. segle XIII (Pujol Docs. 27). Los peccadors infernats los quals auran creeguts en est món molts déus, Llull Cont. 8, 25. Nos dix que no creguéssem d'ell males paraules que'ns fossen dites, Pere IV, Cròn. 220. Moltes coses creu hom que no pot veure, Metge Somni i. Les coses de la fe absolutament deuen esser cregudes, Egidi Romà, ll. 2, d. 2a, c. 5. a) S'usa també modernament com a pronominal: ¿Que te les creus, tu, aqueixes corrandes?, Ruyra Parada 45.—b) Esser de creure: esser verosímil, merèixer esser cregut. No és cosa de creure, a null hom que vist no u hagués, les aventures e els desastres que nos són esdevenguts, Desclot Cròn., c. 167.—c) Creure de fluix o de lleuger: creure fàcilment, sense prou fonament. Lo senyor rey era molt sospitós et no crehia de leuger alguna cosa, doc. a. 1414 (Col. Bof. xxxvi, 206).—d) Fer creure una cosa: induir a creure-la, afirmar-la com a vera sense esser-ho. Lo diable... pres forma de serp e anà-se'n a sa muller... e féu-li creure que si'n menjaua seria egual de son senyor, Serra Gèn. 8.
|| 2. Tenir per veraç. E lo senyor deu-ne esser cregut per son sagrament, Consolat, c. 54. Qui pert fe... no és cregut de res que diga, Scachs 62. Esser home de creure: esser digne de crèdit. Un mercader qui va en lo dit leny lo qual jo conech hi és homa de creura, doc. a. 1435 (Boll. Lul. viii, 361).
|| 3. Obeir; fer allò que altre diu que es faci. Perque no'ns uolíets creure de ço que llós uos conseylàuem, Jaume I, Cròn. 26. Lo cavall consellà al rey que de tot en tot guerrejàs... El rey creec lo cavall e guerrejà ab un príncep, Llull Arbre Sc. ii, 437. Si vós me creguésseu, pendríeu per fina | aquella vianda que fa més profit, Viudes Donz. 40. Senyora Mundeta, cregui: no hi vagi, Vilanova Obres, xi, 35. Es dia que me creuràs aniràs dret, Ignor. 2. «Espigolera, du foc, | o si no, du-mos es beure; | tu estàs obligada a creure | es segadors d'aquest lloc» (cançó pop. Mall.). «Els pares castiguen els infants que no creuen».
|| 4. Tenir per ver; opinar, pensar-se. No cuyt aquell veer en aytal loc, car en los locs inabitables e deserts creu que haja feta sa habitació, Llull Blanq., c. 78, 7. Ab aquesta paor que hauran jo creu que uós hi farets uostre prou e uostra honor, Jaume I, Cròn. 117. No creem que el rey d'Aragó sia tan ardit que aquell jorn hi gos appàrer, Muntaner Cròn., c. 80. Orats eren sino per tal com crehien ço que Pittàgoras havia cregut sobre la dita immortalitat, Metge Somni i. Yo creu que molts de vosaltres sou maravellats, Quar. 1413, p. 121. Al temps que la creuen tenir ja vençuda, s'empina molt braua, Viudes Donz. 207. No crec que, si m'haguessin dit que s'havia calat foc a casa, hagués tingut una sorpresa més dolorosa, Ruyra Parada 32.
|| 5. Imaginar-se, pensar-se. A l'hora silenciosa, | creia sentir, enyorosa, | la remor dels quatre rius, Alcover Poem. Bíbl. 11. Creient assolir la porta del passadís vaig anar a parar de nassos a una balconera, Ruyra Parada 20. a) En aquest sentit s'usa sovint com a pronominal: Que te creus que'm muyr de fam? Penya Poes. 157. Potsè's creu que no m'hi rentat avuy, Pons Auca 28. Que t'has cregut que ens governes tu?, Ruyra Parada 30.
|| 6. Considerar, tenir per tal o tal cosa. Entre los quals hòmens jóuens hi vengueren sos dos fills, los quals ell amà molt perque'l serviren molt bé, mas no que los cregués per fills, Eximplis, i, 244. Lo creuen ja entre penyes colgat, com en sa fossa, Atlàntida, i. Creient-lo malalt, atrapat per alguna dolença estranya, Pons Com an. 71. El pastor que mena vuit o nou vints caps ja's creu un gran capità, Massó Croq. 13.
III. tr. ant. Encarregar. Can començé a fer aquest libre... fiu dos capítols e aguí-me'n a lexar per alscuns trebayls que'm cregeren, Alcoatí 8.
    Loc.—a) Ja ho crec!: exclamació per a intensificar l'afirmació d'una cosa. «Ja ho crec que t'agradaria venir al teatre!»—b) Creure a ulls clucs: creure absolutament, sense reserves ni discussió.—c) Fer creure que la Mare de Déu nomia Joana (Mall.), o fer creure que els burros volen (Cat., Val.), o fer creure que els bancs ballen (Mall.), o fer creure que el riu va per amunt (Tortosa): fer creure coses absurdes.—d) No ho crec, pare, que vós sigueu frare (Mall.) o que vós sigueu Déu (Mall.): es diu per a negar el crèdit a allò que altri diu.—e) No ho creuré maldament m'ho prediquin dalt set trones, o No m'ho faran creure tots els homos del món: es diu per expressar completa incredulitat respecte d'una cosa (Mall.).—f) No creure en Déu ni en Santa Maria: esser molt incrèdul en matèria religiosa (Mall., Men.).—g) No ho creuré fins que ho veuré (Mall.), o no ho vull creure fins que ho vegi (Men.): es diu per expressar incredulitat.
    Refr.—a) «Tal hi va qui no s'ho creu»: es diu parlant de qualcú que s'ha vist obligat a fer alguna cosa que no volia o no pensava fer. A vegades se completa la frase així: «Tal hi va qui no s'ho creu a l'hospital de Santa Creu» (Barc.).—b) «Es creure és criança»: es diu per significar que l'obediència és senyal de bona educació (Mall., Men.).—c) «Qui no vol creure amb raons, ha de creure amb bastons» (or., occ.); «Qui no vol creure el pare i la mare, ha de creure la pell de cabra» (or., occ.); «Qui no vol creure sa mare bona, ha de creure sa mare madrastra» (val., mall., men.).—d) «Qui no ho creu, no peca»: es diu parlant de coses discutibles (Mall.).—e) «Creu es mestre, per ase que sigui»: ho diuen per recomanar atenció i obediència envers el qui té a son càrrec la direcció d'un negoci (Men.).—f) «Per a creure, veure; i per millor assegurar, tocar» (val.).—g) «Qui no ho vulga creure, que ho vagi a veure» (Cat., Val., Bal.).—h) «Més val creure-ho que anar-ho a veure» (o «que anar-ho a cercar»): ho diu aquell qui es sent indiferent envers allò que li afirmen, i no vol preocupar-se de comprovar-ho ni de negar-ho.—i) «Qui tot ho creu, tot s'ho beu» (Men.).—j) «Per creure-ho, no se perd res»: vol dir també indiferència sobre la veritat o falsetat d'una cosa que es diu (Tortosa).—l) «De qui sols creu a bastó, no n'esperis res de bo» (Saura Dicc.).
    Fon.: kɾέwɾə (pir-or., or., Maó); kɾéwɾe (occ., val.); kɾə́wɾə (mall., Ciutadella, eiv.); kɾéwɾa (Alg.).
    Conjug.: la flexió d'aquest verb està exposada amplament, en les formes arcaiques i en les dialectals modernes, en els paradigmes adjunts.
  La flexió adoptada normalment en la llengua escrita és aquesta: Present d'indicatiu: crec, creus, creu, creiem, creieu, creuen.—Pretèrit imperfet: creia, creies, creia, crèiem, crèieu, creien.—Pretèrit perfet simple: creguí, cregueres, cregué, creguérem, creguéreu, cregueren.—Futur: creuré, creuràs, creurà, creurem, creureu, creuran.—Condicional: creuria, creuries, creuria, creuríem, creuríeu, creurien.—Subjuntiu: cregui, creguis, cregui, creguem, cregueu, creguin.—Optatiu: cregués, creguessis, cregués, creguéssim, creguéssiu, creguessin.—Imperatiu: creu, creieu.—Gerundi: creient.—Participi passat: cregut.