DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. CUA o COA f.: cast. cola, rabo.
I. || 1. Prolongació més o menys llarguera de la part posterior del cos de molts animals vertebrats. Aquell drac havia una gran coa qui era axí cremant com tió de foc, Llull Cont. 356, 17. La coa del cha li fa guanyar menjar, e sa boqua bastonades, Jahuda Dits, c. 64. Yo'l veig molt conforme al bon esquirol, | que stant a la pluja... s'adarga hi's cobre tostemps ab la cua, Proc. Olives 308. Per hon may està segura, | com la coa de la cabra, Cons. casada 164. Les vaques corren esbojerrades tot ventant desesperadament la cua, Massó Croq. 9. «Cavallet, com eres jove, | que anaves de pentinat! | I ara com ets arribat | ja no dus pèl a sa coa» (cançó pop. Mall.). Tolre la coa als cavalls: tallar-los la cua per fer-los anar dessagnant-se a l'enterrament de llur senyor en senyal de dol (costum medieval). Lo seu cors fos portat a la orda de Poblet..., anaven darrera... X cavalls a qui hom havia tolta la coa, Muntaner Cròn., c. 28.
|| 2. Conjunt de plomes situades a la part posterior del cos d'un ocell. Ab delit s'arressava contenta de si mateixa y més que de la coha lo paguo no resta, Corbatxo 59. Lo gall sia ros o tenat o negre..., lo bech curt, lo ull negre..., la cua dreta, grossa y voltada, Agustí Secr. 152.
|| 3. La part posterior i més prima del cos de certs animals, especialment dels peixos i ofidis. Lo cap del pex és pus saborós que la coa, Llull Cont. 320, 16. Una serp tota d'or que's mordia la coha, Tirant, c. 64.
|| 4. Trena llarga de cabells. Fer sa coa a una dona: pentinar-la (Mall., Men.). «No puc sortir perquè encara no m'he fet sa coa». Buidar sa coa a una dona: tallar-li els cabells de per enmig del cap per disminuir-li el volum de la cabellera (Mall.). Coa a lloure: cabellera de dona deslligada o sense trenar (Mall.). Coa entrunyellada: la que forma trena ben revoltillada. Coa afegida: conjunt de cabells postissos, afegits a la cabellera vertadera per augmentar-ne el volum (Mall.). Féu prometences | fer abstinences | ... | en l'endemà | tallàs la coa, Spill 4689. «De Mallorca fins a Alger | hi ha cinquanta llegos bones, | i amb sa coa de ses dones | sempre hi ha feina que fer» (cançó pop. Eiv.). «A la ciutat de Girona | ja no m'hi veuràs tornar, | perquè vaig veure penjar | una dona per sa coa» (cançó pop. Men., ap. Ferrer Cançon. 118). «Mare, mare, feu-me la cua, | mare, mare, feu-me-la bé, | que el dissabte tindré carta | i el diumenge em casaré» (cançó pop. de nenes, Llofriu).
II. Part extrema, més o menys prima i generalment posterior, d'una cosa. Especialment:
|| 1. Comissura dels llavis (Elx).
|| 2. Angle format pels parpres a l'extrem forà de l'ull; cast. rabo del ojo. Com la infanta fon a cauall, quasi voltà un poch la squena deuers Phelip, mas no restà que ab la coha del ull lo perdés de vista, Tirant, c. 96. Mirar de cua d'ull: mirar amb les ninetes dels ulls girades a un costat. Vaja, adéu! feya aquet, mirant-se-la de cua d'ull, Pons Auca 9.
|| 3. Ratlleta prima que forma part d'una lletra o li serveix d'ornament; cast. rasgo, rabillo. La cua de les lletres, com de la p y q: Pedunculi, caudae litterarum, Pou Thes. puer. 126.
|| 4. Peduncle de fruita; cast. pezón.
|| 5. Conjunt de les fulles i el coll dels alls, cebes, raves, pastenagues, etc.
|| 6. Porció de llum difusa que per reflexió del sol surt d'un cometa; cast. cabellera. Y dit estel portava una cua molt grandíssima, Entrev. Eiv. 41. Les cabelleres... són cues de fulgor de divinals cometes | vessant sobre'ls espais un rastre nebulós, Alomar Columna 202. Estel amb cua: cometa.
|| 7. Penjaroll de fil amb trossos de paper, que va enganxat a un estel o miloca i serveix per a equilibrar-lo en el seu vol i evitar que amb les variacions de l'aire faci alçades i capficades massa brusques.
|| 8. Rossegall de vestit; cast. cola. E veé que en la falda o coa del cot leuaua plena de diables, Eximplis, ii, 136. Fembra que... ara's mira detràs e cuyda's trencar lo coll e gitar-se los ulls de loc, voltant-se per mirar-se la coa, Curial, ii, 146. Una coha o trensada de tela de orlanda ab fulleteria de or, doc. a. 1538 (González-Sugranyes, Hist. Grem. ii, 96).
|| 9. Extremitat del drap, que acaba en tres o quatre cabdells i és l'oposada a la punta on està la mostra (Escrig-Ll. Dicc.).
|| 10. La part posterior i més prima de la rella o coltellina (Empordà, Pallars, Ribera d'Ebre, Vinaròs, Val., Gandia); cast. rabo.
|| 11. a) Coa de sa cameta: part posterior de la cameta de l'arada (Mallorca).—b) Coa del dental: la part posterior del dental de l'arada (Calasseit, Mall.).
|| 12. La part aplanada del ferro d'un martell, oposada a la cabota (Mall., Men.); cast. cotillo.
|| 13. a) Peça vertical de ferro de l'enclusa, que va ficada al soc (Pobla de L.).—b) La part més estreta de l'enclusa, oposada al corn (Manacor, Vilafr. de B.).
|| 14. Prolongació més estreta d'un objecte, la qual serveix per a agafar-lo; cast. mango, asidero. Dues culleres d'argent blanch ab les cuhes tortelligades... Item sis culleres d'argent ab les cuhes cayrades e ab sengles glans daurades al cap de la cuha, doc. a. 1435 (arx. mun. d'Igualada). Una coha de taça, doc. a. 1410 (Alós Inv. 12). Vna caça de aram menys de coha, doc. a. 1458 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un trahedor de oli ab gran coha de ferro, doc. a. 1429 (Ordin. Hosp. Sta. Creu, 106).Cua de la cullera: el mànec (Espluga de Francolí). Coa de les estenaies: la cama de les tenalles que fa una mica de volta en l'extrem (Mall.). Cua de la dalla: la seva part extrema, que se fica dins l'anella (Cerdanya, Urgellet). Coa de ferradura: cada un dels dos extrems de la ferradura (Mall.).
|| 15. El tram darrer d'un rai (Coll de Nargó).
|| 16. Part del camí de l'almadrava que va des de la boca al grandi, bonant bastantes de voltes i giravoltes (Roses).
|| 17. Ansa de corda unida pel mig a un cap llarg de corda i pels extrems a la cabestrera i a una peça de mussoles (Amades-Roig Voc. Pesca).
|| 18. La darrera de les quatre peces que formen el calament de sardinals (Barc., Mataró).
|| 19. Manyoc de cordes lligades per un extrem a les cuetes de la peça del pedrer i per l'altre ajuntades al mateix punt, i que serveixen per a lligar el pedrer al cap del gall mentre les peces de sardinal són calades (Amades-Roig Voc. Pesca).
|| 20. Prolongació en sentit horitzontal de la caixa de ressonància de certs pianos, anomenats pianos de cua. Em recordo del piano de cua y del senyor Pau lo pianista, Vilanova Obres, iv, 72.
|| 21. Prolongació estreta d'un camp o d'un altre tros de terra (Mall.).
|| 22. El cap de darrera de la pedra de construcció, que roman encallat i amagat dins la paret (Mall.).
|| 23. a) Cada un dels dos caps del clarell de cànem, que els tallaven (Xàtiva).—b) Quatre manades de cànem bregat (Vallès).
|| 24. Coa de l'erada: la part del munt de blat oposada al vent, damunt l'era (Pego). La part de palla més fina i lleugera que el vent se'n du en ventar, mesclada amb el gra més prim (Cullera).
|| 25. La part d'aresta que queda en el gra d'ordi si no el baten bé (Mall.).
|| 26. Accent especial i prolongació de la veu a la fi de certes paraules (Mall.); cast. dejo.
III. || 1. Porció posterior d'un conjunt de gent o d'animals. Especialment: a) Reraguarda d'un conjunt de gent armada. Los enemichs donaren sobre la cua de nostre exèrcit, Lacavalleria Gazoph.—b) Porció de més enrera d'un conjunt de nois, d'una escola, etc. Els més granats al davant, la menudalla a la cua, Pons Empord. 45.
|| 2. Filera de persones, d'animals, de coses, posades una darrera l'altra. Anauen dauant e derrera d'ella totes les altres per grans senyores que fossen, e Laquesis a despit seu li hach a fer coa, Curial, ii, 55. La cualcada d'hermosos cavalls... fent coua seguia el carro ahont anava la pubilla, Penya Mos. iii, 187. Fer cua: posar-se algunes o moltes persones una darrera l'altra per entrar, sortir, comprar, etc., en tocar a cada una el torn. Ara també mos fan fer cues... en les estacions de ferrocarril, Martí G., Tip. mod. i, 33.
|| 3. El darrer individu d'un conjunt; el que està col·locat en l'extrem del conjunt oposat al del cap. «Estudiant poc, sempre seràs la cua de la classe». «El contrapàs solia ésser menat per dos o tres ballaires: el que anava davant, anomenat cap, era el que decantava els ballaires avant i enrera; el que anava darrera, dit cua, estirava els contrapassaires cap enrera, i devegades un al mig, que es titulava el mitjancer, els decantava cap a la dreta o cap a l'esquerra» (Amades Sard. 68 ss.). Coa de l'escarada: entre segadors a escarada, l'escarader que té el darrer lloc en l'orde que duen els segadors per no ferir-se mútuament amb la falç (Mall.). Cua de pastera: operari que treballa com a mosso a una pastisseria, sota la direcció del cap de pastera. a) Xiquet que treballa com aprenent a un forn i l'envien a buscar aigua i a fer altres encàrrecs (Biar).
|| 4. La part darrera d'una cosa que es considera ja acabada. La cua de l'any: els mesos de maig i juny, en què els pagesos acaben de consumir la collita de l'any passat (Llofriu). Especialment: a) Residu, quantitat que passa d'un nombre rodó. Y si a cas quedava cosa [del que repartien cada mes als canonges], se reparteix en lo nom de cua en la mesada de juny, Act. Cap. Seu Mall. a. 1746, fol 20. Pro aquells cinch duros de la cua no'ls hi donaríam pas!... Ens ha de treure els cinc duros, Pons Auca 132.
|| 5. fig. Sèrie de conseqüències derivades d'un fet, i especialment sèrie de resultats dolents d'una cosa. Dur cua o portar cua: tenir moltes conseqüències. Axò és sa mala coua de tots es plers en aquets món de bulles, Ignor. 60. Un gros disgust entre na Margalida y sos pares, y qui sap axò la coua que podria dur-li!, Penya Mos. iii, 127.
IV. || 1. Cua de cavall (or., occ., val.), o coa de cavall (mall., men., eiv.), o coa de rossí (mall.): nom de diferents espècies de plantes del gènere Equisetum, de la família de les equisetàcies, i especialment l'Equisetum arvense L.; cast. cola de caballo.
|| 2. Coa de cavall: planta de la família de les hippurídies: Hippuris vulgaris L. (Men.); cast. cola de yegua, cola de anguila. (Cf. Flora Cat. ii, 349).
|| 3. Coa de diable: planta exòtica, de la família de les cactàcies: Cereus peruvianus Haw.; cast. cola del diablo. Procedeix del Perú i es conra com a planta ornamental en jardineria.
|| 4. Cua d'euga: a) Planta de la família de les plumbaginàcies: Statice limonium L.; cast. espantazorras.—b) Planta del mateix gènere, Statice delicatula Gir. Tant aquesta espècie com l'anterior s'anomenen també ensopegalls i ensopegueres.
|| 5. Cua d'escorpió: planta de la família de les borraginàcies: Heliotropium europaeum (Val.); cast. hierba verruguera.
|| 6. Cua de gall: part interior del buc d'un veler, a popa (Barceloneta).
|| 7. Cua de garsa: carrac flac que porta generalment encara la part llenyosa del suro (Empordà, ap. BDC, xiii, 105).
|| 8. Cua de gat: planta de la família de les borraginàcies: Lithospermum fruticosum (Cat.); cast. asperones, hierba de las siete sangrías.
|| 9.   Cua de guilla: a) Planta de la família de les verbascàcies, Verbascum thapsus L. (Empordà, Garrotxa); cast. gordolobo. (V. blenera). Que dites montanyes tingan abundància de les herbes com és Plantatge, dent de Ca, Cua de Guilla, puliol saluatge, Agustí Secr. 145 vo.—b) Nom de diverses plantes gramínies que tenen certa semblança amb la cua d'una guilla, com la Setaria italica, Bromus mollis, Setaria verticillata (cast. panicillo).
|| 10. Cua de guineu: nom de la planta Setaria italica, anomenada també cua de guilla i mill.
|| 11. Cua de jonc: au palmípeda de l'espècie Anas acuta, que habita a l'Albufera de València; cast. pato rabudo (V. àneda). Cento..., aguardant a joca mata una cua de junch o un sarset en les fosques y desfetes nits d'ayguosa tramontana, T. Llorente Falcó (Catalana, i, 185).
|| 12. Cua de llop: planta verbascàcia, Verbascum thapsus (La Jonquera). (V. blenera).
|| 13. Coa de mico: a) Planta de jardí, trencadissa, de tanys molt llargs amb fulles alternes una mica doblegades les de més amunt com a paperinetes; es cria penjada en cossiets a les habitacions, i els tanys s'allargen molt per avall cobrint tot el test (Freginals).—b) Planta cactàcia, rodona com un ciri gros, amb punxetes tot al llarg; creix molt i fa flors blanques i rosades (Barc., Tortosa).
|| 14. Cua de milà (Cat., Val.), o coa de milana (Mall.): peça de fusta, de metall o d'altra matèria sòlida, i que té forma de trapezi perquè, encaixada dins un buit de la mateixa forma, estigui subjecta molt fort i no es pugui treure sense gran violència; cast. cola de milano. Coa de milà per juntar una pessa ab altra, Pou Thes. puer. 101. Especialment: a) Travesser que la lliura de la premsa d'oli tenia, i en el qual agafava el piu o pern de la caragola (Calasseit).—b) Osca feta a la punta de l'orella d'una ovella, com a senyal de propietat determinada (Bagà).
|| 15. Cua de moltó: la planta Verbascum thapsus (Gir.); cast. gordolobo. (V. blenera). Cua de moltó és també el nom d'una varietat de cep negre de gra molt gros (Aguiló Dicc.).
|| 16. Cua d'oreneta: ànec marcenc, au palmípeda de l'espècie Anas acuta (Vayreda Fauna Ornit.); cast. pato rabudo (V. àneda).
|| 17. Cua d'oronella: terminació d'un objecte en forma de trapezi; especialment, pesa o mossa en figura de trapezi que es treballa al cap d'un objecte de fusta o de metall per encaixar-la o emmetxar-la en una altra, a fi que la unió resisteixi en sentit longitudinal i quedin les dues peces a la mateixa flor, és a dir, formant llurs cares un sol pla (or., occ., mall.).
|| 18. Cua d'avoia (=ovella): nom d'una varietat de raïm que existia abans de la invasió de la filoxera, i que era de gra blanc, apinyadet, ni molt gros ni molt petit; els raïms tenien la forma d'una cua de xai, i si eren ufanosos la tenien d'una ovella grossa; només s'empraven per a fer vi (Llofriu).
|| 19. Cua de pato: allunament de les veles flocs (Cat., Val., Bal.): cf. Amades-Roig Voc. Naveg.
|| 20. Cua de peix (Cat., Val.), coa de peix (Bal.): eina de llauner, que és de ferro i té forma aproximada de mitja lluna; serveix per a girar vores i fer cantells a les peces de llauna.
|| 21. Cua de porc: planta de la família de les borraginàcies: Echium vulgare i Echium italicum (Barc., Tarr.); cast. viborera. (V. bolenga).
|| 22. Cua de rata: a) Planta de la família de les equisetàcies, de les espècies Equisetum arvense i Equisetum silvaticum (pir-or., or., occ.); cast. cola de rata.—b) Planta gramínia de l'espècie Phleum pratense (Vayreda Flor. 436); cast. fleo.—c) Planta de la família de les poligonàcies: Polygonum monspelliensis (Urgell).—d) Planta gramínia de l'espècie Lagurus ovatus (Tarr.), anomenada també cua de ca (Flora Cat. vi, 167); cast. rabillo de conejo.—e) Planta cactàcia de l'espècie Cereus flagelliformis, que es conra com a planta ornamental dins les habitacions.—f) Barreta fixada en un muntant de les taules del teler mecànic i que fa moure el mecanisme collador (Pons Ind. text.).—g) Llima o raspa de secció rodona i més prima d'un cap que de l'altre (Cat., Val., Bal.); cast. cola de rata.—h) Teixit fet amb els cordons d'una corda, de manera que l'extrem d'aquesta resulta afuat (Cat., Val., Bal.).
|| 23. Cua de vaca: herba silvestre que sol sortir entre la trepadella (Vilatorta).
|| 24. Sa coa d'es porc: l'as de basto (Manacor).
    Loc.—a) Remenar sa coa: intervenir d'una manera important i activa en un assumpte (Mall., Men.).—b) Girar en cua o girar cua: girar l'esquena per a anar-se'n; fig., tornar arrera, deixar de passar avant en un assumpte. Li pregunt si me pot donar jornal. Me contesta que no; y en lloch de girar en coua me vatx quedar plantat devant ell, Penya Mos. iii, 43. Girem cua i... bona nit viola!, Ruyra Parada 33.—b) Anar coa alta: estar disgustat, irritat, i demostrar-ho amb la cara o amb el gest (Mall.).—c) Anar coa dreta: estar molt animat i satisfet d'ell mateix (Mall. en general);—estar disgustat i manifestar irritació (Santanyí).—d) Anar coa baixa: estar desanimat i poc satisfet de si mateix, per haver sofert un fracàs, un desengany, etc. (Mall., Men.).—e) Anar-se'n amb la cua entre les cames o amb la cua feta (val.): anar-se'n malsatisfet per no haver conseguit allò que es volia. No sé a què ve anar dient, per gran ponderació, que s'en tornà en la cua feta, qui no ha obtingut lo que volia, Rond. de R. Val. 8.—f) De coa a coixí: totalment, d'una banda a l'altra (Un Mall. Dicc.).—g) Agafar una cosa per sa coa: conseguir-la amb gran dificultat o quasi per miracle (Mall.).—h) No tenir qualcú p'es cap ni per sa coa: no tenir-lo mai disponible, no poder-se'n servir mai perquè no està present o procura defugir-ne (Mall., Men.).—i) Pensar-se tenir un gat per la cua: pensar-se haver fet una gran cosa o estar en situació molt avantatjosa. D'aquell tot lo món se riga | ... | y ell pensa tenir un gat per la cua, Proc. Olives 512.—j) Sa teva coa! (Mall.); la cua de l'ase! (Collsacabra): expressions que s'empren familiarment per a negar en rodó allò que un altre diu.—l) Aquesta coa no és d'aquest vedell: ho diuen d'una cosa que no diu bé amb una altra a la qual la volien aplicar (Mall., Men.).—m) No treure la cua d'un forat: no encertar la manera de resoldre o portar a cap un assumpte (Val.). No acabarem de traure la cua de forat? Si han de ser o no han de ser tisoretes, si azò, si allò, Rond. de R. val. 36.—n) Vendre a un preu que fa tocar el cap amb la cua: vendre a preu caríssim (Cardona, Solsona).—o) Fer d'es cap coa: fer fetes de superior el qui no en té autoritat, o viceversa (Mall.).—p) Fer fugir els bous amb sa coa dreta: esser molt repulsiu (Mall.).—q) Lligar coes a ses coes: convenir-se dues o més persones per a qualque fi (Un Mall. Dicc.).—r) Fer un nuu a la cua (a qualcú o a qualque cosa): deixar fugir qualcú o perdre's alguna cosa per falta d'activitat en el qui l'havia d'aturar. «Ja li pots fer un nu a la cua!»: ho diuen al qui ha deixat perdre una oportunitat, escapar alguna cosa que posseïa, etc.—s) Fer-se'n (d'una cosa) un nuu a la cua: fer-se'n un sou, no preocupar-se'n, no donar-li importància.—t) Fer-se es rotlo de sa coa (d'una cosa): fer-ne el que volen, obrar amb completa llibertat, sense contemplacions (Mall., Men.).—u) Fer amb el cap i desfer amb la cua: no esser adients els fets amb les paraules (Vallès).—v) Anar amb el foc a la cua: anar molt de pressa (Llofriu).—x) Viure més que coes de cuiera: durar molts anys, arribar a gran vellesa (Mall.).—y) Tenir la coa de palla: demostrar amb el gest o amb els fets la pròpia culpabilitat o la por de quedar en descobert. Tu vas fugent, no ausas far batalla, | por has del foch, la coha tens de palla, Arnau d'Erill (Cançon. Univ. 237).
    Refr.—a) «La cua fa l'aucell» (pir-or., or., occ.); «Sa coa fa s'aucell» (mall., men., eiv.): es diu per significar que l'ornament i en general la bona aparença exterior dóna interès i importància a la persona o cosa adornada.—b) «Si no és mè (es ca), no basta tallar-li sa coa»: vol dir que si una persona és curta d'enteniment o mancada de gràcia, per molt que l'adornin o l'alabin no li afegiran gràcia ni valor (Sineu).—c) «Qui té la cua de palla, aviat se li encén» (Cat.); «Qui tingui la cua de palla, que la guardi del foc» (Camp de Tarr.); «Qui té la cua de palla, que no posi foc a la falla» (Barc.); «Si tens la cua de palla, no poses foc en la falla» (Val.); «Qui té la cua de palla, fuig de la falla» (Val.); «Qui té la cua de palla, té por que li la cremen» (Val.): vol dir que el qui és culpable sempre està sospitant que parlen d'ell i es dóna per al·ludit fàcilment, a vegades sense que ho sigui.—d) «No pot esser més curt que no tenir coa»: ho diu aquell qui, encara que considera un assumpte com a perdut, s'arrisca a resoldre'l favorablement (Sineu).—e) «Més val esser cap de sardina que cua de pagell» (Cat.); «Més val ser cap de sardina que coa de peix» (Val.); «Més val esser cap d'arengada que coa de pagell» (Mall.): vol dir que convé més tenir poder i autoritat dins un domini petit que esser comandat dins un domini gros.—f) «A on no hi ha cap, tot són cues»: vol dir que allà on no hi ha autoritat efectiva, tothom vol comandar i en realitat domina l'anarquia.—g) «La cua és de més mal escorxar»: ho diuen quan s'han resolt totes les dificultats fora les darreres, que són les més serioses.
    Fon.: kúə (Ross., Conflent, Vallespir, Cerdanya, Empordà, Ripollès, Berguedà, Plana de Vic, Pla de Bages, Vallès, Barc., Tarr.); kúo (Cadaqués, Pobla de S., Torre de C.); kúa (Andorra, Esterri, Llavorsí, Senterada, Val., Alg.); kúɛ (Sort, Organyà, Tremp, Ponts, Balaguer, Artesa, Ll., Granollers, Alcoi); kóɛ (Fraga, Gandesa, Vinaròs, Maó); kóa (Calasseit, Tortosa, Benassal, Alcalà de X., Elx, Val.); kóɔ (Gandia); kóə (Palma, Ciutadella); kówə (Mall., Men., Eiv.); kóvə (Mall.); kóɣa (Torrent de Cinca, Morella, Forcall); kúɣə (Angostrina, Portè, Castellar de N'Hug); kúɣa (Isavarri, Boí, Vilaller, Pont de S.).
    Intens.:—a) Augm.: cuassa (coassa), cuarra (coarra), coarrot, cuota, coarrassa.—b) Dim.: cueta (coeta), coetxa, coel·la, coeua, coïua, coarrina, coarrí, coarrinet, coarrineu, coarrinoi, coarrinoia, coarrineua.
    Etim.: del llatí vg. cōda (contracció de cauda), mat. sign. I. La forma catalana més antiga és coa; les variants dialectals coua, cóva i coga són resultats de la tendència a evitar l'hiatus mitjançant la inserció d'una consonant o una semiconsonant entre les dues vocals immediates. La forma cua, avui la més estesa, prové de coa, i el canvi de la o tònica en u es pot explicar tal vegada per la influència del mot cul.

2. CUA m.
Delator, el qui té el costum de denunciar davant els superiors allò que fan els seus companys o coneguts (Mall.); cast. soplón. «Deixa'l fer, que no és més que un cua!».
    Fon.: kúə (Mallorca).
    Etim.: substantivació de la forma d'imperatiu del verb cuar o acuar, ‘delatar’.